CAFÈ PER ALS SENSE SOSTRE 5.4.13

"Dos cafès i dos pendents", reclama José Mario, el cambrer. Toñi l'escolta sorpresa: "Per a qui són els altres dos?". "Espera i veuràs", respon José. Tots dos gaudeixen de la beguda, quan de sobte Toñi rep un cop de peu sota la taula: "Mira", li deixa anar el seu acompanyant. Acaba d'entrar un indigent a la cafeteria, s'acosta a Mario i en veu baixa pregunta: "Tens algun cafè pendent?". En uns minuts l'home està gaudint d'una tassa calenta. Escenes com aquesta són les que la nounada xarxa de "Cafès Pendents" pretén que comencin a instaurar-se al nostre país. 

"La idea bàsica d'aquesta iniciativa és que la gent sense possibilitats pugui prendre un cafè de bon matí", comenta Gonzalo Sapiña, precursor de la proposta, a lainformacion.com. "En realitat, pot anar a molts més àmbits: dinars pendents, sopars pendents ... La qüestió és fer aquest acte altruista i ajudar a la gent més necessitada". El jove barceloní, expert en màrqueting i xarxes socials, reconeix que la idea va sorgir quan va descobrir un article que tractava aquest costum que porta anys practicant-se en la ciutat italiana de Nàpols. 

"Em va semblar interessant portar-lo a Espanya", comenta, "vaig decidir crear tota la plataforma lligada a aquesta història, una cosa senzilla, fàcil, humà i proper."

De Nàpols al món

"Quan un napolità estava content per qualsevol motiu, en comptes de pagar només un cafè, el que beuria ell mateix, en pagava dos, un per a ell i un altre per al qual vingués després amb problemes econòmics. És com oferir un cafè a la resta del món", explicava al Corriere Della Sera l'escriptor Luciano De Crescenzo, autor del un llibre dedicat al" Caffè sospeso "(nom que rep aquest costum a Itàlia).

No obstant això, ja el 2008 diversos cambrers de la ciutat i el mateix De Crescenzo mostraven la seva preocupació per la possible desaparició de tan "noble tradició": la crisi havia disparat el nombre de persones receptores de la beguda mentre que havia disminuït substancialment el dels oferents.

Amb l'objectiu de despertar de nou el gest, va sorgir el 2010 la Rete del Caffè sospeso, una xarxa cultural que entre altres moltes activitats decidir dedicar-li el dia 10 de desembre (jornada internacional dels drets humans) al costum.

Aquest mateix any, els bars de l'illa siciliana de Lampedusa varen recuperar la tradició. El lloc estava sent objecte de grans onades d'immigrants indocumentats que arribaven en pasteres. Els habitants de la zona, així com els nombrosos periodistes que van acudir a cobrir la notícia, van reprendre la filosofia del "cafè pendent", oferint una beguda als immigrants que vagaven a la recerca d'ajuda.

A la manera espanyola

Gonzalo va començar amb la difusió de la campanya el 26 de març i assegura que de moment ha comptat amb "una acollida enorme". "És increïble, la gent s'ho està prenent molt bé, encara que com sempre, hi ha qui desconfien sobre si això ho compliran els locals, si es quedaran els cafès, etc."

El jove ha creat un distintiu amb el qual les cafeteries que s'acullin a la proposta poden identificar per potencials clients altruistes. Encara que el logo es pot descarregar sense necessitat d'informar a ningú, és aconsellable escriure un missatge a la web ja que s'està preparant un mapa de tots els negocis que s'han sumat a la mesura.

Distintiu per als locals que se sumin a la iniciativa "Cafès Pendents"

"En només quatre dies, ens han contactat uns 50 locals de tot Espanya, fins i tot de Llatinoamèrica, per la qual cosa estem pensant ampliar la iniciativa a tot el món", apunta Sapiña tot i que reconeix que entre els usuaris hi ha cert temor que els seus cafès mai trobin un destinatari.

"Molta gent ens pregunta si els propietaris dels bars seran bones persones i no es quedaran amb els seus diners com un extra a la recaptació. Aquí entra el tema de "marcar" els locals per una senzilla raó: tots els propietaris que distingeixin seu local, estaran sensibilitzats amb la iniciativa i és per això que confiem plenament en ells ".

Per Sapiña, amb aquesta activitat els establiments no només aconseguiran el benefici social d'estar realitzant una bona acció, sinó que suposarà també un punt extra de fidelització dels seus clients: "És possible que sigui més assidu o tingui més" engagement "amb un local que realitza accions d'aquest tipus ", assegura. "A tothom li agraden els actes altruistes i si és ajudant els més desfavorits, encara millor".

"La noticia, tal qual l'he llegit a la Informacion.com, la publico. Em sembla una bestiesa simular un redactar similar per explicar la història, si aquí l'expliquen ja. El que succeeix és que aquestes activitats, aquests fets, tan bonistes i d'esquerres, em remeten al bonisme de Frank Capra i em produeixen una sensació contradictòria a favor en contra. Val a dir que, els sense sostre que poden prendre's un cafè calent com a convidats no crec facin cap disquisició sobre la conveniencia o inconveniència del moviment.

DE LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER NASCUT 5.4.13

Reconec que en el seu moment, quan a través del bon amic Pep Ribal i Serra vaig saber per primera vegada del filòsof romanés Emil Michel Cioran, llegir-lo, saber-ne del seu pensament fou per a mi una sotragada molt forta. Després, en una traducció al català que el mateix Pep va fer i auto editar del “breviari de putrefacció” i “de la inconveniència d’haver nascut” vaig aprofundir en el coneixement del seu pensament. No es tracta d’estar d’acord o no amb tot el que deia Cioran, però si almenys encara que sigui a nivell de teorització val la pena plantejarse algunes de les seves teories sobre l’esser humà. Per exemple estic totalment d’acord amb ell en la qüestió de suïcidi, del qual en parlava en el comentari d'ahir. Nomès es suïciden els optimistes - deia Cioran - El suïcidi és un dret a contemplar, que no ens ha estat atorgat, però el tenim. En canvi no tenim el mateix dret a decidir abans de néixer, ens abandonen aquí i espavila't. Deia en un dels primers aforismes de "el marmessor de la ignorància" ”Si abans de néixer, als nadons els hi fessin un tràiler del que seria la seva vida, dubto molt que cap d’ells volgués sortir de l’úter matern”

I és què, portar algú al món en el que se suposa és la conseqüència d’un altre acte irracional com es l’amor, que no es pot analitzar d’una manera racional, és situar aquesta persona en un atzucac en el que per arribar-hi no n’ha pres ni art ni part. Aixó en el 20% de la població mundial que pot donar certes garanties de més o menys benestar a l’infant, l’altre vuitanta per cent és nomes un acte purament de reproducció per a la supervivència de la espècie, amb l’agreujant que es tenen molts fills sabent que la naturalesa ja en farà una tria natural i on nomes sobreviuran els més forts.

I és que som animals, ho vulguem reconèixer o no, animals contradictoris bàsicament, el mateix Cioran ho era i força, i a més a més tenim una enorme capacitat d’adaptació al medi que ens envolta, capacitat per sobreviure fins i tot en les circumstàncies mes adverses, i tenim també la capacitat d’enamorar-nos, d’estimar, de la tendresa, de fruir de les coses petites del dia a dia, de emocionarnos, de riure o de plorar, de obviar la proximitat de la parca i experimentar quan podem la “joie de vivre”. Nosaltres que també som mainada a qui és va deixar aquí sense consultar i que hem continuat amb aquesta cadena de reproducció de la que el més important és que no se'n trenqui cap baula abans d'hora.

I van passant els anys i restem aquí, entestats en sobreviure malgrat la venjança cruel de la naturalesa sobre el nostre cos i les malvestats amb que ens hagi obsequiat la vida, sovint amb la nostra col·laboració desinteresada, i amb aquesta capacitat d'arxivar els mals records en un racó obscur de la memòria. I aleshores, en un moment determinat un dubta i en girar la vista enrere, amb aquesta capacitat de recordar només el que ens convé o volem recordar, dona una ullada general, un repàs acurat al seu paisatge anterior i pensa que malgrat tot, potser si que ha valgut la pena el fet de viure. O aixó volem fer-nos creure.

Curiós que Cioran, considerat per a molts l’apologista del suïcidi, acabés el viatge als 84 anys a París i de mort natural. Deu ser la contradicció de l'espècie humana. De fet, no ha estat ni més ni menys contradictori que qualsevol de nosaltres, simplement, ell n’era conscient.

No és perquè si que he publicat massa de Cioran aquests últims dies, tot i que sempre està present el seu pensament en els meus escrits. El proper dia 8 d'aquest més, hauria complert 102 anys, i no puc assegurar que continués igual de lùcid, contradictori i rondinaire; quan va morir al llit als 84 anys, patía Alzheimer, o sia que ja no era ell.

Li ho deia l'altre día a Lluís Bosch en l'entrevista que em va fer en el seu nou bloc, l'Alzheimer és terrible, no ets, no tens records, no coneixes ni a la gent que més puguis estimar inclòs tu mateix. I això, a banda d'injust, és terrible, però és aixì, i com li deia una iaia nonagenària a Cioran un dia que es va aturar a un poble en un velatori d'un familiar seu: 

«No hay nada que hacer», respondía la nonagenaria a todo lo que yo le decía, a todo lo que vociferaba a sus oídos sobre el presente, el futuro, el cauce de los acontecimientos…
Con la esperanza de arrancarle alguna otra respuesta, continuaba yo con mis temores, mis agravios y mis quejas. Al no obtener de ella más que el sempiterno «no hay nada que hacer», terminé por hartarme y me fui irritado contra mí y contra ella. ¡Vaya idea la de abrirse a una imbécil!
Pero ya en la calle, cambio total. «La vieja tiene razón. ¿Cómo no me di cuenta de inmediato que su estribillo encerraba una verdad, la más importante sin duda, puesto que todo lo que sucede la proclama y todo en nosotros la rechaza?»

L'ESCRIT D'AVUI 5.4.13

No és la primera vegada que em passa, tenia preparat l'escrit d'avui i Quim Monzó ha tocat el mateix tema del que ja en vaig parlar abans d'ahir, el dels Mossos i els senglar. Volía incidir en el tema precisament suggerint que es creessin associacions ciutadanes de caçadors de senglars que fins i tot podria servir com a reclam turístic. Com no val la pena publicar-lo ja, us voldria deixar l'enllaç del comentari del Monzó, ell, sempre ho explicarà millor que jo. El que succeeix és que ho llegit a l'edició de paper, però no l'he sabut trobar a l'edició digital, o sia que si el voleu llegir us haureu de comprar la Vanguardia en paper, o ser més espavilats que jo i torbar-ho a la edició digital.

ADÉU A LA FILOSOFIA 4.4.13

Em vaig apartar de la filosofia en el moment en què es va fer impossible descobrir en Kant cap debilitat humana, cap accent de veritable tristesa; ni en Kant ni en cap dels altres filòsofs. Enfront de la música, la mística i la poesia, l'activitat filosòfica prové d'una saba disminuïda i d'una profunditat sospitosa, que no guarden prestigis més que per als tímids i els tebis. D'altra banda, la filosofia - inquietud impersonal, refugi al costat d'idees anémiques - és el recurs dels quals esquiven l'exuberància corruptora de la vida. 
Si fa no fa tots els filòsofs han acabat bé: és l'argument suprem contra la filosofia. La fi del mateix Sòcrates no té gens de tràgic: és un malentès, la fi d'un pedagog, i si Nietzsche es va enfonsar va ser com a poeta i visionari; va expiar els seus èxtasis i no els seus raonaments. No es pot eludir l'existència amb explicacions, no es pot sinó suportar-la, estimar-la o odiar-la, adorar-la o témer-la, en aquesta alternança de felicitat i horror que expressa el ritme mateix de l'ésser, les seves oscil·lacions, les seves dissonàncies, les seves vehemències amargues o alegres. 
Qui no està exposat, per sorpresa o per necessitat, a un desconcert irrefutable?, Qui no aixeca llavors les mans en oració per deixar-les caure a continuació més buides encara que les respostes de la filosofia? Es diria que la seva missió és protegir-nos mentre que la inadvertència de la sort ens deixa caminar més ençà del desballestament i abandonar-nos quan som obligats a capbussar-nos en ell. I com podria ser d'una altra manera, quan es veu què pocs dels sofriments de la humanitat han passat a la seva filosofia? L'exercici filosòfic no és fecund, només honorable. S'és sempre impunement filòsof: un ofici sense destinació que omple de pensaments voluminosos les hores neutres i vacants, les hores refractàries a l'Antic Testament, a Bach i a Shakespeare. 
I per ventura aquests pensaments s'han materialitzat en una sola pàgina equivalent a una exclamació de Job, a un terror de Macbeth o a una cantata? L'univers no es discuteix; s'expressa. I la filosofia no ho expressa. Els veritables problemes no comencen sinó després d'haver-la recorregut o esgotat, després de l'últim capítol d'un immens tom que posa el punt final en signe d'abdicació davant el desconegut, on s'arrelen tots els nostres instants, i amb el qual ens cal lluitar perquè és naturalment més immediat, més important que el pa quotidià. 
Aquí el filòsof ens abandona: enemic del desastre, és tan assenyat com la raó i tan prudent com ella. I quedem en companyia d'un ancià empestat, d'un poeta instruït en tots els deliris i d'un músic que la seva sublimidad transcendeix l'esfera del cor. No comencem a viure realment més que al final de la filosofia, sobre les seves ruïnes, quan hem comprès la seva terrible nul·litat, i que era inútil recórrer a ella, que no anava a ser-nos de cap ajuda. (Els grans sistemes no són en el fons més que brillants tautologies). 
Quin avantatge hi ha a saber que la naturalesa del ser consisteix en la «voluntat de viure», en la «idea», o en la fantasia de Déu o de la Química? Simple proliferació de paraules, subtils desplaçaments de sentits. El que és repel·leix l'abraçada verbal i l'experiència íntima no ens revela gens fos de l'instant privilegiat i inexpresable. D'altra banda, l'ésser mateix no és més que una pretensió del no-res. Només es defineix per desesperació. Fa falta una fórmula; fins i tot fan falta moltes, no fos més que per donar justificació a l'esperit i una façana al no-res. Ni el concepte ni l'èxtasis són operatius. Quan la música ens submergeix fins a les «intimitats» de l'ésser, tornem a sortir ràpidament a la superfície: els efectes de la il·lusió es dissipen i el saber es declara nul. Les coses que toquem i les que concebem són tan improbables com els nostres sentits i la nostra raó; només estem segurs en el nostre univers verbal, manejable a plaure, i ineficaç. L'ésser és mut i l'esperit xerraire. Això es diu conèixer. 
L'originalitat dels filòsofs es redueix a inventar termes. Com no hi ha més que tres o quatre actituds davant el món - i si fa no fa d'altres maneres de morir - els matisos que les diversifiquen i les multipliquen només depenen de l'elecció de vocables, desproveïts de tot abast metafísic. Estem abismats en un univers pleonàstic, en el qual les interrogacions i les rèpliques s'equivalen.

E.M. Cioran - breviari de putrefacció