A primers del segle XX, els anarquistes assassinaven emperadors i emperadrius, tiraven bombes en teatres i en desfilades. Amb tot això no aconseguien millorar la vida de ningú, però, almenys, entretenien molt policies, opinió pública i burgesos. Uns nacionalistes serbis van desencadenar una guerra mundial en assassinar el príncep hereu, Francesc Ferran, i la seva dona, Sofia. Els fanàtics són fanàtics. No hi ha gaire cosa a fer amb ells - Carlos Zanón.

Un fanàtic té una obsessió incrustada en un somni i ho supedita tot a ell. Tothom que no es posi darrere de la bandera, molesta. La sortida de l'armari del ridícul del friquisme ha possibilitat fanàtics, patriotes i gent amb la cara pintada de coloraines. Per a un fanàtic, un friqui, un patriota, la gent normal i corrent destorba. Al nostre país, no fa tant, sobrem els normals i els corrents de Barcelona per falta d'esperit èpic i preferir el xarrup de crema de pinyolada a la ratafia.

De fet, vam ser tan incompetents que ni a la mítica batalla d'Urquinaona vam aconseguir que morís ningú. Ni els policies –espanyols contagiats de Barcelona– ho van aconseguir i això que es van disparar entre ells. Tot això va passar quan volíem ser Dinamarca ia la samarreta lluíem Unicef. És cert que, al cap de poc, ens ajudaria la flota russa, seríem Suïssa i ens esponsoritzava Qatar i és que tot val per un somni.

Ara, Ràdio Ripoll emet la freqüència que sobren els de més fora, els pobres, els diferents, tots sospitosos, tots delinqüents. És la cançó que sona a tot el món, així que per què no aquí. Que es demani immigració des d'un partit de dretes abrigat amb la bandera del patriotisme ja diu molt del moment històric. Es necessiten virus externs per aplicar purgants, encara que ho facin venedors porta a porta als quals només han votat 392.634 catalans.

Afirmava Cioran que el fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot igualment fer-se matar per ella, en ambdós casos, tirà o màrtir, és un monstre. No hi ha éssers més perillosos que els que han patit per una creença: els grans perseguidors es recluten entre els màrtirs als quals no se'ls ha tallat el cap. Lluny de disminuir la gana de poder, el patiment l'exaspera: per això l'esperit se sent més a gust a la societat d'un fanfarró que a la d'un màrtir, i res no li repugna tant com aquest espectacle on es mor per una idea. Fart del sublim i de carnisseries, somia amb un avorriment provincià a escala universal. Els nostres fanàtics son també provincians, però ni maten ni es fan matar, són de baix nivell, mers oportunistes del moment, del tan nostrat peix al cove.