Hi havia una vegada un comerciant que viatjava en burro de poble en poble oferint les seves mercaderies amb un èxit més aviat escàs. Tan curt d’armilla caminava el negociant que amb l’ànim d’estalviar, va suprimir del capítol de despeses el farratge que alimentava l’ase. El pobre animal va continuar complint amb les seves obligacions, cosa que va convèncer el nostre emprenedor de l’encert de la decisió. Però quan ja donava per fet que l’ase s’havia acostumat a viure de l’aire, li va agafar per morir-se de gana. Josep Martí Blanch. 
La faula ha de ser de sobres coneguda pels integrants del Consell de Ministres, tots ells gent viscuda i cultivada. I de segur que ho han tingut en compte a l’hora d’aprovar la reducció de la jornada de treball, que incrementarà els costos laborals i afectarà negativament la competitivitat d’un país en què pimes i autònoms representen el 99% del total d’empreses i generen més del 60% dels llocs de treball d’àmbit privat. Creu Yolanda Díaz, i per necessitats del guió el PSOE, que tot són flors i violes, o el que seria el mateix, que al sector privat pot calcar-se la manera de fer de l’Administració pública envers els seus tres milions de treballadors. Només que a l’Administració la productivitat li im­porta entre poc i gens, no fa fallida mai i no està obligada a generar beneficis que mantinguin intacte l’incentiu d’apujar i abaixar la persiana diàriament. La mesura, que té al davant el clàssic viacrucis parlamentari que presideix tot projecte de pes en aquesta legislatura, compta amb el beneplàcit de la ciutadania. 
No pot ser de cap altra manera, ja que un gust no amarga a ningú fins que descobreix que no li entren els pantalons. La mesura ve adobada de la clàssica tabarra, tan infantiloide com perillosa en el fons, que actua sempre com a carta de presentació de la ministra Díaz. Venim d’anys de desprestigiar l’empresariat i ara li toca el torn al treball: treballar està malament i el desitjable és no fer-ho. Quan a la Fira del Llibre de Madrid de l’any passat, la ministra va adquirir el llibre L’abolició del treball va dir que el títol d’aquest volum es corresponia amb el seu objectiu al capdavant del ministeri. Pensàvem que era una broma. Però pot ser que ho aconsegueixi si el Govern central es manté en la caixa o faixa com a manera d’actuar, renunciant al diàleg social i negant-se a tenir en compte els arguments que no vol sentir. Algun dubte hi ha, fins i tot al cap de la mateixa ministra, quan afirma que la mesura podria acompanyar-se de subven­cions per a les empreses a què la mesura perjudiqui en excés.
Una manera com una altra de reconèixer el probable perjudici que causarà a moltes petites empreses. Però com que en el cap de la ministra tot s’arregla amb subvencions i incentius, que cal pagar entre tots i que desvien recursos d’altres necessitats més urgents, qüestió resolta. La bondat de la mesura, diu el Govern espanyol, es veurà de seguida. Les empreses reformularan per força les seves maneres d’organitzar-se i produir, tot això redundarà en una millora de la productivitat i, com no podria ser d’una altra manera, de la felicitat. 
Oblida la ministra que als sectors in­tensius en mà d’obra –i en la resta també!– qualsevol millora de la productivitat s’hauria de canalitzar cap a l’augment dels sous, veritable taló d’Aquil·les del mercat de treball a Espanya. S’opta pel contrari: que empleats i treballadors tinguin dues hores i mitja més a la setmana per gaudir del que en molts casos són paupèrrimes retribucions. La retallada de la jornada, en la mesura que suposa un increment sala­rial indirecte –cobrar el mateix treballant menys– perjudicarà futurs increments. 
A Espanya la manta és curta i obliga a escollir: tapem el cap o els peus? Per a les empreses i sectors intensius en mà d’obra que la mesura obligui a contractar més personal, el Govern central ho té tot pensat. Allà hi ha els grans planters de persones del nord de l’ Àfrica i Sud-amèrica perquè continuem drenant mà d’obra per pagar-nos els nostres capricis i mantenir els salaris baixos. Díaz, com el comerciant amb qui començàvem, està entossudida a reduir la ració d’alfals de les petites i mitjanes empreses espanyoles. Celebrem, doncs, que treballarem menys. Mentre l’ase resisteixi.