Com soc persona assenyada i d'ordre, ahir al matí a les nou en punt vaig apagar la ràdio. Motiu: el debat organitzat per la Vanguardia i Rac1 amb els aspirants a alcalde de la ciutat de Barcelona. Ja no tinc edat ni esma per escoltar tanta bestiesa concentrada en poca estona. Millor ho resumeix Júlia Costa a Tiwtter: Aquests dies, davant de determinades informacions i declaracions dels candidats, atiades pels mitjans, em ve al cap allò de l'inquisidor intel·ligent, Salazar: 'No hubo brujos ni embrujados hasta que se empezó a hablar y escribir de ellos'. Cert, tots aquests problemes pels que es barallen els candidats desapareixeran el dia 28, i si en queda algun per resoldre ja se'n cuitará Ada Colau.
Genial la frase d'Isabel Garcia Pagan: Barcelona pot tenir tres alcaldes “progressistes” o un que “no és de Junts”.
Com és la gran pregunta de la campanya catalana perquè a ningú se li escapa que guanyar no és suficient quan s'entreveuen pactes creuats fins a sota de les pedres. Trencada la dinàmica de blocs al Parlament i al Congrés, arriba el moment d'oficialitzar-la als municipis sense donar peu a retrets que durin quatre anys com el d'ERC a Junts per la Diputació de Barcelona mentre els republicans s'aliaven amb el PSOE. Un pacte és un èxit, i un embolic. ERC va encoratjar Pedro Sánchez amb els pressupostos a canvi d'una reforma del Codi Penal d'efectes limitats i ara toca desfer el camí de la confiança als despatxos per competir a les urnes. Salvador Illa va blindar Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat quan a Palau ja tenia fins a data per convocar eleccions però menysprea la capacitat de gestió d'ERC. I els comuns van col·laborar en totes les operacions a canvi que Ernest Maragall s'empassés “el gripau” a Barcelona. Mentre uns pactaven, Junts renunciava a negociar a Madrid i sortia del Govern a Catalunya, malgrat Xavier Trias i el 90% de la llista.
Però després del 28-M, ni independència, ni procés, ni 155… Només repartiment de poder i aquí comença l'embolic. A Barcelona, tots els actors entren al joc, fins al PP amb Daniel Sirera oferint-se a desbancar Colau de la mà de Junts. Es vota i es pacta mirant pel retrovisor pel que pugui venir a les generals de desembre i les catalanes. El pla d'ERC és buscar el cos a cos amb els socialistes a l'àrea metropolitana i Rodalies posa les vies per on circular a trompades, però a l'arrencada de campanya Oriol Junqueras va carregar contra Junts i “els que van deixar el Govern abans del 1 -O” fa cinc anys i mig. ERC admet així que la pugna de Barcelona no és PSC o ERC, sinó fer fora o no Colau i, aquí, el currículum de Trias pot pesar més que el model de ciutat de Maragall. Els vetos són transitoris i les línies vermelles discontínues.
Les urnes poden ser cruels amb qui ostenta el poder, encara que el CIS intenti minar les perspectives d'avenç territorial del PP i temperar les ànsies socialistes. Per ERC, ser primera força en vots i alcaldies no suposa mantenir les altes quotes de poder assolides al cicle electoral anterior. Tot i no governar, vèncer a Barcelona va ser un al·licient per a l'estratègia d'ampliar la base independentista; mantenir Tarragona, Lleida i Sant Cugat és un repte tan espinós com tornar a aliar-se amb Junts.
Els postconvergents han obert les portes àvids de recuperar presència i, encara que caiguin els vots, poden augmentar les aliances. La relació amb el PSC ha anat madurant des de l'oposició, Trias ha recuperat l'orgull convergent i Madrid és un destí apetitós per als que volen tornar a “fer política”. Junts ho fia tot a Trias que “no sóc de Junts, sóc de Trias”. Pot ser un èxit?, i un altre embolic.
Ah!, i en l'àmbit nacional, mentre Feijóo era a Extremadura encara que en un lapsus al·ludí en el seu discurs a Andalusia, o sia que l'home es va marcar un Biden i no sabia on era, Sánchez s'asseia amb Joe Biden a la Casa blanca.