HISTERIES D'HISTORIETES

«Les històries no importen; són totes les mateixes des de l'Antic Testament» afirma el director de cinema hongarès Béla Tarr.  Però si és cert que en política, almenys a l'espanyola, hem vist situacions que si importen i es poden considerar surrealistes. Com, per exemple, la sol·licitud de Juntsxcat al Govern perquè se sancioni les empreses que, havent traslladat la seva seu fora de Catalunya el 2017 davant la declaració d'independència que va formular el Parlament, decideixin no tornar-hi. No van ser unes poques precisament, sinó diversos milers (inclosos bancs, societats de l'Ibex i grans empreses) les que van marxar per la inseguretat jurídica que es podia generar davant d'un canvi de marc legal. Clar que Tarr es referia a les històries en majúscules, no a histèries d'historietes de còmic.

La sanció a les companyies que no estiguin interessades a tornar i els incentius a què es van quedar va ser una de les últimes condicions de JxCat per aprovar els tres primers decrets del mandat de Pedro Sánchez, que avui es presentaran al Congrés. Sorprèn que una formació que en origen era d'ideologia liberal vulgui impulsar multes per als que prefereixin tenir la seu en una comunitat diferent de la catalana. Els actuals rectors del món postconvergent han perdut la memòria, ja que no fa tant de temps es declaraven liberals i ara semblen bolivarians. És clar que han extraviat tantes coses pel camí que una més tampoc sembla importar-los gaire. Màxim si recordem que ells mateixos, des de l'inici de la fuga, van declarar una vegada i una altra que no tenia cap afectació a l'economia del país, que només havien canviat de seu social. Artur Mas mateix, que com a president de la Generalitat va ser l'impulsor d'una Catalunya favorable als negocis, es va sorprendre ahir per la proposta de sancionar les empreses que no han tornat, que va considerar poc afortunada.

També les últimes hores tant el Govern català com l'espanyol van rebutjar l'última ocurrència del partit de Puigdemont, per considerar-la una gesticulació més de JuntsxCat, que resulta inviable i que no aportaria res més que recursos davant dels tribunals. ERC recolzarà els decrets del Govern central dels quals depenen mesures anticrisi que beneficien l'economia i els ciutadans. Els republicans no els veuen cap dels problemes que perceben els postconvergents.

Deia amb raó Inés Arrimadas que aquests del prucés vivien a Matrix, i, sovint, lluny de la realitat, ia fe que no estava desencaminada. Puigdemont acabarà amb el que queda de Juntsxcat, sent una paròdia del mateix, no puc evitar de pensar-hi i comparar-ho a Peter Sellers amb la seva corneta al principi d''el Guateque'.

... I UN QUE "NO ÉS DE JUNTS"

Com soc persona assenyada i d'ordre, ahir al matí a les nou en punt vaig apagar la ràdio. Motiu: el debat organitzat per la Vanguardia i Rac1 amb els aspirants a alcalde de la ciutat de Barcelona. Ja no tinc edat ni esma per escoltar tanta bestiesa concentrada en poca estona. Millor ho resumeix Júlia Costa a Tiwtter: Aquests dies, davant de determinades informacions i declaracions dels candidats, atiades pels mitjans, em ve al cap allò de l'inquisidor intel·ligent, Salazar: 'No hubo brujos ni embrujados hasta que se empezó a hablar y escribir de ellos'. Cert, tots aquests problemes pels que es barallen els candidats desapareixeran el dia 28, i si en queda algun per resoldre ja se'n cuitará Ada Colau.

Genial la frase d'Isabel Garcia Pagan: Barcelona pot tenir tres alcaldes “progressistes” o un que “no és de Junts”. 

Com és la gran pregunta de la campanya catalana perquè a ningú se li escapa que guanyar no és suficient quan s'entreveuen pactes creuats fins a sota de les pedres. Trencada la dinàmica de blocs al Parlament i al Congrés, arriba el moment d'oficialitzar-la als municipis sense donar peu a retrets que durin quatre anys com el d'ERC a Junts per la Diputació de Barcelona mentre els republicans s'aliaven amb el PSOE.  Un pacte és un èxit, i un embolic. ERC va encoratjar Pedro Sánchez amb els pressupostos a canvi d'una reforma del Codi Penal d'efectes limitats i ara toca desfer el camí de la confiança als despatxos per competir a les urnes. Salvador Illa va blindar Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat quan a Palau ja tenia fins a data per convocar eleccions però menysprea la capacitat de gestió d'ERC. I els comuns van col·laborar en totes les operacions a canvi que Ernest Maragall s'empassés “el gripau” a Barcelona. Mentre uns pactaven, Junts renunciava a negociar a Madrid i sortia del Govern a Catalunya, malgrat Xavier Trias i el 90% de la llista.

Però després del 28-M, ni independència, ni procés, ni 155… Només repartiment de poder i aquí comença l'embolic. A Barcelona, tots els actors entren al joc, fins al PP amb Daniel Sirera oferint-se a desbancar Colau de la mà de Junts. Es vota i es pacta mirant pel retrovisor pel que pugui venir a les generals de desembre i les catalanes. El pla d'ERC és buscar el cos a cos amb els socialistes a l'àrea metropolitana i Rodalies posa les vies per on circular a trompades, però a l'arrencada de campanya Oriol Junqueras va carregar contra Junts i “els que van deixar el Govern abans del 1 -O” fa cinc anys i mig. ERC admet així que la pugna de Barcelona no és PSC o ERC, sinó fer fora o no Colau i, aquí, el currículum de Trias pot pesar més que el model de ciutat de Maragall. Els vetos són transitoris i les línies vermelles discontínues.

Les urnes poden ser cruels amb qui ostenta el poder, encara que el CIS intenti minar les perspectives d'avenç territorial del PP i temperar les ànsies socialistes. Per ERC, ser primera força en vots i alcaldies no suposa mantenir les altes quotes de poder assolides al cicle electoral anterior. Tot i no governar, vèncer a Barcelona va ser un al·licient per a l'estratègia d'ampliar la base independentista; mantenir Tarragona, Lleida i Sant Cugat és un repte tan espinós com tornar a aliar-se amb Junts.

Els postconvergents han obert les portes àvids de recuperar presència i, encara que caiguin els vots, poden augmentar les aliances. La relació amb el PSC ha anat madurant des de l'oposició, Trias ha recuperat l'orgull convergent i Madrid és un destí apetitós per als que volen tornar a “fer política”. Junts ho fia tot a Trias que “no sóc de Junts, sóc de Trias”. Pot ser un èxit?, i un altre embolic.

Ah!, i en l'àmbit nacional, mentre Feijóo era a Extremadura encara que en un lapsus al·ludí en el seu discurs a Andalusia, o sia que l'home es va marcar un Biden i no sabia on era,  Sánchez s'asseia amb Joe Biden  a la Casa blanca.

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS