És un tòpic: les dictadures es porten malament, molt malament amb els llibres, igual que els totalitarismes, fins i tot els arribats al poder de manera democràtica. Només cal que ens recordem de l'Alemanya nazi. El 10 de maig de 1933 a la berlinesa Opernplatz van cremar en una pira llibres considerats impurs, nocius o perniciosos. Això només va ser un preludi: on es cremen llibres, també s'acaba cremant persones”. Impurs eren, és clar, els d'autors jueus, com Franz Werfel, Max Brod o Stefan Zweig. Nocius, per poc addictes al nou règim, els de Thomas Mann. Perniciosos, els de diversos estrangers, com Hemingway o la pacifista nord-americana, Helen Keller, que demanava el vot per a les dones i condicions dignes per als obrers.
Cremes semblants es van organitzar a moltes altres ciutats alemanyes. Goebbels va felicitar, pel seu zel destructor de llibres considerats no alemanys, les joventuts hitlerianes, en aquest cas, estudiants universitaris, a qui els havien anat menjant el coco des de les aules, omplint-lo d'ideologia nacionalsocialista. Avui l'Opernplatz es diu Bebelplatz i un vidre sobre el terra, a través del qual es veuen uns prestatges buits, intenta recordar l'horror de la foguera que va acabar amb 20.000 exemplars. La inscripció d'una frase, anticipada el 1817, del gran poeta romàntic, Heine adverteix: “Des war ein Vorspiel nur, verbbrent, verbrennt man am Ende auch Menschen” (“Això només va ser un preludi: allà on es cremen llibres, s'acaba cremant també persones”). No cal més per sobrecollir-nos.
A Espanya, després de la victòria franquista, a imitació de l'Alemanya nazi, també es van cremar llibres. Els estudiants de la Complutense per estar a l'altura dels de la Humbolt, veïna d'Opernplatz, van organitzar una crema de llibres l'abril del 1939. El diari Ja va donar la notícia: “Auto de fe a la Universitat Central. Els enemics d'Espanya van ser condemnats al foc” i va recollir la intervenció del catedràtic de Dret i delegat provincial de Falange, Antonio Luna, que va qualificar els llibres cremats de “separatistes, liberals, marxistes, els de la llegenda negra, els anticatòlics, els del romanticisme malaltís, els pessimistes, els pornogràfics, els d'un modernisme extravagant, els cursis, els covards, els pseudocientífics, els textos dolents i els diaris xàfecs”.
També a Barcelona, després de l'entrada de les tropes franquistes, es van cremar llibres. El 27 de març de 1939 van cremar a la plaça Catalunya 72 tones, segons documenta la professora Ana Martínez Rus a La persecució del llibre. Fogueres, inferns i bones lectures (1936-1951) . Suposem que igual que a Madrid quan “les flames pujaven al cel amb alegre i purificador espurnejat” –s'adverteix a la crònica de Ja – es “cantaria braç enlaire, amb cremament i valentia l'himne Cara al sol”.
En altres llocs d'Espanya, com a Huelva, la crema de llibres s'acompanyava amb la lectura del passatge d'El Quixot de l'escrutini de llibres pel capellà i el barber i es concloïa amb l'opinió contundent de la neboda de Don Quixot: “No hi ha per què perdonar-ne cap perquè tots han estat els danyadors, millor serà llançar-los per les finestres i calar-los foc”.
Cervantes, amb la seva ironia soterrada, paròdia un tribunal inquisitorial del qual curiosament salva els llibres que per ell tenen interès, encara que hagin contribuït, com altres, a la bogeria del seu personatge. El Quixot, considerat encara aleshores, pels dos bàndols, vermells i blaus, el gran clàssic nacional, precisament perquè ho era, podia ser útil per a moltes causes. Fins i tot acabar amb els llibres “danyadors”, segons criteri dels franquistes. Així, després de les fogueres i els saquejos de l'exèrcit victoriós –val la pena llegir també El bibliocaust a l'Espanya de Franco (1936-1939) de Francesc Tur– van arribar els dies de la imposició de la censura. Diversos autors van ser prohibits després de la Guerra Civil. Lorca i Hernández, per exemple, entraven de manera clandestina, gràcies a l'argentina Editorial Losada, així com altres escriptors considerats nocius pels ideòlegs del règim. Encara molts pensem a Argentina amb agraïment pels llibres que venien de Buenos Aires.
Avui, en canvi, des d'allà, m'arriba la trista notícia que el règim de Milei també és procliu a la censura de llibres. Una desventura més entre tantes altres que li toca patir el gran país argentí. Carme Riera
