"L'organització Macmillan Cancer Support va dur a terme una investigació conjuntament amb la Xarxa d'Intel·ligència Nacional del Càncer i va confirmar que, de 130.000 britànics que van viure amb aquesta malaltia durant més d'una dècada a 8.000 la van diagnosticar quan tenien més de 80 anys. Tot i així, al Regne Unit a molts pacients de més de 65 anys se'ls nega el tractament mèdic perquè es consideren massa vells, expliquen en aquesta organització benèfica, citada per la BBC.
Els malalts de certs tipus de càncer (incloent els càncers de pròstata, mama, pulmó, estómac, ovari i ronyó) del Regne Unit i Irlanda tenen una taxa de supervivència més baixa que a la resta d'Europa, va dir el director de l'organització benèfica, Ciaran Devane. "Fins i tot així és dolent tancar-los les portes a la gent gran per ser massa velles per rebre el tractament", va dir Devane.
Explica que, segons la seva investigació, molts pacients grans amb càncer poden viure durant molt de temps i fins i tot poden curar-se.
El director del Departament Clínic Nacional de Serveis de Càncer, Sean Duffy, va reconèixer el problema i va dir que potser el tractament per al càncer hauria d'aplicar-se "tenint en compte les necessitats de cada pacient en particular".
No és la primera vegada que es parla d'aquest problema, que tard o d'hora - si no s'està produïnt ja - tambè ens arribarà aquí -. Són vells i malalts i costen molts diners a la Sanitat? doncs cap a casa, a morir amb els seus. Ni tan sols Huxley havia imaginat una fi tan trista pels vells. Succeeix que com nomès són un número, de manera freda, distant, algú decideix en qui s'an d'invertir els diners de la Sanitat, i com els vells costen massa diners, no interesa el cost del seu tractament, així de senzill. Són vells però, que la majoria durant tota la seva vida han cotitzat a una Seguretat Social a la qual ara els hi fan nosa i s'en desprén d'ells com aquell que indolent llença una burilla al terra.
No son res els vells, i per tant no importen res. De fet, els ciutadans en general cada vegada tenim menys drets i per tant importem menys als nostres Governants, pels qui no som gran cosa més que carn de pas, a qui utilitzar segons convingui i com interessi en cada moment.
Tot aixó seria la medicina tradicional, Governamental, però hi ha altres alternatives, i no ho dic nomès per la homeopatia, a vegades els remeis a moltes malalties els tenim a la naturalesa, i no tan sols les herbes remeieres que vada vegada coneix menys gent. M'explicaven que per paliar el dolor del mal d'esquena crònic que pateixen sobre tot moltes dones, s'injecta a l'esquena verí d'abella, o fins i tot la mateixa picada de l'insecte, i calma el dolor més que qualsevol medicament.
Hi ha tambè ments prodigioses que tenen el do de curar: Cayce en seria un cas, i com ell altres que tenen el poder de sanar, que n'hi ha. El primer que pregunto d'aquests possibles sanadors, és si cobren, si no ho fan, ja puc començar-hi a creure. Més cura una sana alimentació i una vida assossegada que moltes medicines, i és que els hàbits de comportament d'una persona són molt importants per tenir una vida sana i plena. I no és que precisament el sistema de vida actual vagi per aquest camí, atès es menja malament, aliments excessivament nets, i el ritme de vida no és pas l'adequat.
No és ja el problema del cáncer, o el cor, les alèrgies cada vegada augmenten exponencialment, i ja diuen que seràn la malaltia d'aquest segle XXI, un segle on la gent viu molts més anys (arribar als cent és prou freqüent), però s'hi arriba sense cap qualitat de vida, drogat d'antibiotics, calmants i tota mena de pastilles i xarops per uns metges que, incapaços de curar, és limiten a receptar a dojo sense cap mirament, davant la seva impotència per evitar el que és inevitable, encara que en la seva vanitat estùpida creuen que ho és, el deteriorament físic d'un cos escadusser.
