"Si mentalment som capaços d'anar endavant i enrere en el temps, potser no estem tant lluny de fer-ho també físicament. O és que el cos és un llast feixuc del que en un futur aconseguirem desprendren's. De fet, el cos és el que ens impedeix ser uns éssers superiors, puig tota la part que el nostre cervell necessita dedicar-hi per tasques rutinaries, en suprimir-la, podria emprar-la en activitats intel·lectuals i creatives superiors, que reconec ara mateix se m'escapen. Però algun dia serem allò pel que hem estat finalment creats, energia en estat pur"
la Vanguardia 12.11.2012: CAPTAIN CYBER
Kevin Warwick, Captain Cyber als mitjans, ha mogut per internet des del cervell a Nova York un braç robòtic a Anglaterra: ha connectat la seva xarxa neuronal a la de la seva senyora per parlar-se sense paraules. Ha generat un cervell amb neurones d'avortaments humans i l'ha implantat a un robot que aprèn i pren decisions. Els seus pacients de Parkinson li agraeixen els avenços en estimulació electrocerebral. I explica que el nostre cos -evolucionat per córrer després de la caça- engreixa perquè guanya el seu suport immòbil davant de pantalles (PC, tele, mòbil, iPad...). Per això m'inquieta la seva profecia que els nostres cervells en xarxa es deslliuraran dels nostres cossos.
Vaig connectar el meu cervell a un ordinador a Nova York i vaig enviar els seus impulsos a través d'internet a un braç robòtic al meu laboratori d'Anglaterra. I aquell braç es va moure. I ho vaig poder sentir igual que el meu.
Per què serveix aquest experiment?
A més de perfeccionar braços i cames artificials per als qui els han perdut, pensi, per exemple, en el cervell a la Terra i el seu cos treballant a la Lluna o Mart.
Em pagarien a mi o al meu cos?
Vet aquí el problema! La gran incògnita del futur és la nostra identitat. N'hi ha d'altres: com es porta amb la parella? L'escolta?
Sempre hi ha hagut queixes sobre això.
La meva, Irena, també es queixava. Estava clar que teníem un problema de comunicació. Així que un dia vam connectar el meu sistema nerviós a la mà i, quan ella la movia, jo rebia els impulsos al meu cervell, i ens comunicàvem amb codi morse.
I allò que s'estalviaven de telèfon.
Va ser un modest homenatge a Morse. Perquè recordeu que l'inventor del telègraf, Samuel Morse, va escriure fa gairebé dos segles que amb aquell invent volia "enviar senyals d'un cervell a un altre cervell".
I ho va aconseguir.
No, perquè va topar amb la mateixa barrera que nosaltres: la interfície entre cervells, el llenguatge. Perquè les neurones es connecten en línia amb exactes impulsos electroquímics. Però per arribar d'una ment a una altra han de passar per l'arcaic llenguatge humà.
Estem incomunicats per la llengua.
Comparat amb el que és instantani i precís de la transmissió a la xarxa neuronal, el nostre llenguatge és un codi ambigu i imprecís... I parlar, quina lenta i primitiva manera d'emetre i rebre ones sonores!
Tan meravellós seria connectar els nostres cervells directament sense llenguatge?
Treballo amb cirurgians d'Oxford per curar el Parkinson. Connectem els cervells malalts a una intel·ligència artificial que els proporciona un estímul elèctric que corregeix la disfunció que genera tremolors.
Brillant.
Però la solució definitiva és regenerar o fins i tot generar més cervell amb cèl·lules neuronals. Per això la meva aposta preferida ara és la metamorfosi de Kafka al revés.
...?
Un robot que es converteix de mica en mica en humà i un dia podrà explicar què sent.
Com ho fan?
Conreem cèl·lules de cervell humà, les alimentem fins que creixen i espontàniament es connecten entre si en xarxa -moment màgic-; creem així un cervell que respon als nostres estímuls i... aprèn!
D'on treuen les neurones?
Ens les ven una empresa dels Estats Units que les extreu d'avortaments o embrions que no han prosperat.
I posen aquest cervell a un robot?
I a aquest robot li ensenyem fins que pren iniciatives relativament autònomes.
Relativament?
Perquè depèn de nosaltres: ho alimentem. Però vostè és totalment autònom?
Cervell natural en cos artificial.
Artificial i natural; virtual i real; biològic o robòtic... Ja és el mateix. Corregim disfuncions neuronals bioquímiques amb implants electrònics. I potser aquest implant corrector no és cervell també?
Implantaran memòria, records?
Sí. Per ara treballem per manipular la manifestació física de la nostra memòria.
Els meus records són la meva identitat: si els esborra, modifica o m'hi afegeix, qui sóc?
Vostè està gravant aquesta conversa amb el telèfon intel·ligent. El mòbil ja és la seva memòria: és igual que els seus records estiguin en un xip de silici i no en neurones biològiques.
Hi ha tant de nosaltres als nostres mòbils com als nostres cervells!
Vostè és la seva memòria, i també és al mòbil, que guarda la xerrada i la posa en xarxa.
Avui vivim més davant de pantalles (ordinador, mòbil, televisions...) que davant de persones.
Les pantalles ens donen companyia, feina per subsistir, sexe, informació, estímul: la vida és la pantalla. No hi ha cap diferència.
Per a aquesta vida necessito uns ulls enormes que pantallejarien dia i nit.
És que el nostre cos ja és un impediment per al nostre cervell: les nostres neurones es connecten millor en xarxa que les nostres cèl·lules. Per això el nostre cos avui s'engreix i degrada: l'obesitat, la diabetis... Aviat els nostres cervells se'n deslliuraran.
No sé si és un futur estimulant.
Tampoc no necessitarà ulls: quan solucionem el problema de les interfícies estarem connectats directament a les xarxes sense pantalles. Enllaçarem directament els nostres sistemes neuronals. I serà un enorme avenç, perquè les connexions electroquímiques són més precises i ràpides que la vella sintaxi de subjectes i predicats.
Sona a Matrix, el film de ciència-ficció en què els cossos són ignorats.
Excepte que el nostre futur en xarxa no té protagonistes: la xarxa dilueix identitats, i això Hollywood no ho sap reflectir, perquè sense protagonistes no hi ha taquilla. Però la nostra destinació certa no és la identitat i l'acció, sinó la xarxa i la seva connexió.
