A la tornada diumenge del CE Europa-València B, ja vaig intuir per les notícies de TV3 que el derbi femení Espanyol-Barça d'aquell matí havia estat un ball de bastons. L'estrella blaugrana Graham Hansen rajava, una mica sobrada: “Si el rival no vol jugar i només surt a pegar hòsties...”, escriu Joaquin Luna a la vanguardia..
Ja són molts anys de futbol per errar. Una professional del Barça, Mapi León, apareix en una altra imatge del derbi tocant els genitals de la seva marcadora –marcador de xaval, conec la dimensió de sicari d’aquesta tasca–, a qui va dedicar el tipus de frase que et dedicaven els marcats, farts amb raó de la teva ombra i les seves puntades de peu: “Tens pixa?”.
Sobre aquestes floretes i d’altres llavors dèiem que “futbol és futbol”, molt conscients de les ximpleries i els despropòsits d’un esport de senyors jugat per bèsties. Tots som fills d’un temps, i aleshores ser futboler no donava ni un miserable punt davant de les companyes d’escola o d’universitat. Més aviat en restava...
L’eclosió del futbol femení a Espanya, espectacular, vertiginosa, ha estat acompanyada d’un missatge extraesportiu –la lluita per la igualtat–, tan potent com arriscat per als qui sempre hem pensat que això del futbol té cara B i no és precisament la del jogo bonito, sinó la de fer sortir el pitjor que tots portem a dins.
Cal no oblidar el lamentable i poc exemplar comportament dels aficionats periquitos, trencant un fair-play que fins ara s'havia mantingut en tots els camps de futbol, amb un públic eminentment familiar, juvenil, educat, animós i formal.
Això del tocament i la pixa presenta un problema, sent com és una situació com una altra d’un partit calent (si acaba en un jutjat, ja podem plegar): la sobreactuació de la societat pel que fa a determinats assumptes menors.
Per algun lloc tinc escrit i ja fa temps –un escriu tantes bajanades!– que aquesta idea que les futbolistes canviarien el futbol tenia un risc: que sigui el futbol el que canviï les futbolistes i les faci tornar tan irracionals, envanides o fanfarrones com els homes. No havia estat així fins fa quatre dies, però la professionalització, l’encimbellament per donar puntades de peu a una pilota –això ens deien per reflectir l’esperit primitiu, ergo masculí, del futbol– i la competència aferrissada –ja sigui un Penitents-Baronense o el clàssic– presagien episodis poc pedagògics. A veure com ho expliquen els exegetes a nens i nenes.
