English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

'A Hard Day's Night' - Chorreo 5 - La Casita Blanca 0




Una altra nit històrica al Camp Nou amb un nou repàs del Barça sobre el Reial Madrid (5-0). 
Guardiola ha guanyat la primera batalla a Mourinho amb una primera part fantàstica de possessió de pilota i defensa ferma davant la velocitat blanca......i 
NO HACE FALTA DECIR NADA MAS.


EL PAPA, MONTSERRAT I EL RIBEIRO

Tot i ser agnòstic gràcies a Déu, no estic massa d'acord amb aquesta campanya de les samarretes que he penjat a Collonades: Aparteu les criatures  que ve el Papa. S'ha de tenir respecte pels católics que esperen i agraeixen la seva visita que són molts a casa nostra, i també per Benet XVI que s'ha trobat amb el marró de la pederastia i s'en surt com pot.

Dit aixó, si recordo i molt la visita de Juan Pau II a  Montserrat l'any 1982, i ho recordo perqué mentre ell era a Montserrat, jo, hom, o sia un servidor va fer la ficada de pota més gran de la seva història. La prova és que a dia d'avui encara me'n recordo i si no prou 'ho retreu la meva dona.-
El dia de la visita del Papa a Montserrat, la Nuri, el meu gendre, la meva filla mitjana i el menda lerenda que diria l'Arturu, anàvem a Blanes a 'los Tarantos' a veure l'Esteban. Els qui són de Blanes prou saben qui és l'Esteban, que tenia el local amb aquest nom tan català i on actuava i cantaba en directe.
Abans però, ens varem passar a veure uns amics (bé, examics a partir d'aquell dia). Ella a qui direm B, treballava a una botiga de roba de pell al Passeig de Blanes amb la meva dona, estava separada i tenia un nen de quatre o cinc anys. S'havia ajuntat amb un xicot gallec a qui direm G, que l'estimava molt i la tractava molt bé, però que no en volia saber res del nen atès deia no era fill seu.
Gràcies a les bones arts de la meva dona i a alguna altra amiga havien aconseguit que ell acceptés encara que una mica a contracor que el nen visqués amb ells. Tot estava doncs correcte i al seu lloc. Tot?, si! fins aquella infausta tarda de llamps i trons amb visita del Papa de Roma incorporada en que va intervenir la meva palesa inconsciència.
-
Haviem avisat per activa i per passiva a l'Abel (el meu gendre) que no comentés res del nen per si de cas, a la Vane no calia atès ja sabia la història. Tot anava bé en un princiì, B i G ens varen atendre molt bé, mentre el nen jugava per la torre i a la tele es veia el Papa que anava a la seva enmig dels llamps i trons que el seu cap li enviaba a Montserrat.
Ens varen oferir unes galetes, una mica d'embotit i un Ribeiro fresquet que entraba d'allò més bé, i... no se si va ser l'efecte del Ribeiro o que hom es el rei del despiste, però el cas és que quan ja ens acomiadàvem, G tenía el nen en braços (el que no era fill seu), i l'idiota entre els idiotes, o sia un servidor, adreçant-se a G li va dir: "No se puede negar que és hijo tuyo, es igualito a ti"
-
De moment no hi vaig caure, però en sortir l'Abel no entenia res i la meva dona si no em va matar aquella tarda ja no ho farà mai. L'Abel no entenia res i jo en caure en el que havia dit no vaig desapareixer per que no sabia com fer-ho i a més a més havia de conduïr el cotxe. No els hem anat a veure mai més, ni ells tampoc ens han trucat. Suposo que s'entén. Oi?

CIUDAD JUÁREZ: UN OASI D'HORROR . . .


foto:Reuters

1.- "Un comando asesina a 12 jóvenes en Ciudad Juárez - sábado 23 de octubre de 2010 CIUDAD JUÁREZ, México (Reuters) - Al menos una decena de jóvenes fueron asesinados en México por hombres armados que entraron a una fiesta en Ciudad Juárez, en la última masacre en una de las urbes más violentas del mundo, dijeron el sábado medios locales.
La masacre ocurrió el viernes cerca de la medianoche cuando unos 10 hombres abrieron fuego dentro de la fiesta que se celebraba en dos domicilios contiguos, dijo Carlos González, funcionario de la fiscalía del norteño estado de Chihuahua, citado por el diario Reforma."

2.- "- ¿Quién es el masajista? – pregunto Fate. - No lo hemos visto, creo que nunca sale al patio, es un tipo ciego, ¿lo entiendes?, un tipo ciego de nacimiento que se pasa todo el día en la cocina, comiendo, o en el cuarto de baño, cagando, o tirado en el suelo de su habitación leyendo libros en el idioma de los ciegos, el lenguaje ese, ¿como se llama? - El alfabeto Braille – dijo el otro periodista.

Fate se imagino al masajista leyendo en una habitación completamente a oscuras
Y tuvo un ligero estremecimiento. Debe ser algo parecido a la felicidad, pensó..." Fate va a Santa Teresa (Ciudad Juarez) per cobrir accidentalment un combat de boxa i es trova amb la terrible realitat dels assassinats de dones."

Roberto Bolaño 2666 (la parte de Fate)

3.- La part d'Amalfitano  "No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent. 2666 - Roberto Bolaño."

4.- La parte de los crímenes

".....El último caso del año 1997 fue bastante similar al penúltimo, sólo que en lugar de encontrar la bolsa con el cadáver en el extremo oeste de la ciudad, la bolsa fue encontrada en el extremo este, en la carretera de terracería que corre, digamos, paralela a la línea fronteriza y que luego se bifurca y se pierde al llegar a las primeras montañas y a los primeros desfiladeros. La víctima, según los forenses, llevaba mucho tiempo muerta. . . . .

. . . . Villa Ahumada, Ciudad Juarez, El Paso, Sinaloa, Casas Grandes, Chihuahua. Las balaceras (tiroteigs) són a l'ordre del dia i no tan sols ja els assassinats de dones de les "Maquilas", a Ciudad Juarez (que es mereix un comentari a part), és el narcotràfic, la corrupció de la pròpia policÍa, dels Governadors, de l'Estat, de tot, que l'any passat va causar - diuen - més de 2.600 morts violentes només a Ciudad Juarez. I se'n parla, se'n parla i se'n parla, jo mateix ho he fet des d'aquí en més d'una ocasio, però no es posa remei a la gravetat del malalt. I les "balaceras" són el pa de cada dia, com una gota malaia sagnant que no s'atura, amb una crueltat i violéncia màximes.
-
És l'horror del dia a dia, la degradació de la vida d'unes poblacions oblidades, deixades a la seva dissort i de les que no s'en preocupa gairebé ningú. I no passa al tercer món, ni en cap remot país de l'orient, és a Mexic al bell mig d'Amèrica i en ple segle XXI. Potser 2.666 és el número de morts de promig que es dona cada any en aquesta dissortada zona. Un oasi d'horror enmig d'un desert d'avorriment.
-

TXETXÈNIA, LA GUERRA OBLIDADA


Aquest comentari és de desembre de l'any 2008, concretament del dia 24. L'he volgut recuperar a ran de l'assalt al Parlament  Txetxé d'ahir, l'últim succés d'un llarg conflicte i on van morir dos policies, un civil i tres guerrillers. Aquest és de moment,  l'últim dels esdeveniments sagnants del conflicte de Txetxènia, on gràcies a la fèrria censura del Kremlin del Sr. Putin (l'altre no és més que el seu titella) a penes s'en parla. Txetxenia pertany a la llarga i injusta llista de guerres oblidades, el front d'Orient que diria Orwell.

"A Txetxenia oficialment no hi ha guerra, la terminología adequada seria conflicte intern, que és una manera de treure’s les puces de sobre d'Europa i la ONU per a no intervenir en els conflictes en que hi hagi pel mig Rússia que entre altres coses té l'aixeta del gas i el petroli per Europa.
De conflicte intern tracten doncs la guerra brutal, anorreadora i desesperada que hi ha entre Txetxenia i Rússia. No se’n parla (ho va fer Politovskaia i la varen assassinar) És aquesta guerra una de les oblidades, pitjor encara, és la guerra silenciada, simplement no existeix, no se’n parla, però hi és.
Txetxenia és molt important per a Rússia, pel seu territori hi passen els oleoductes provinents dels jaciments del "mar Càspio", una de les reserves de cru més importants del món), que travessen el Caucas cap al mar Negre. Aquesta és una situació geo-estratègica molt important. Si Txetxenia s’independitzés, Rússia perdría el control de la distribució d'aquest petroli, a part que la independència podria causar un efecte dominó en un territori ja per si mateix força conflictiu, Ossetia i Geòrgia fa poc enfrontades, són veïnes de Txetxenia.
Rússia no està disposada a continuar perdent poder i influència a la zona, i més quan Occident està impulsant la construcció d’un nou oleoducte que, provinent del mar Càspi, passaria per l’Azerbaidjan i Geòrgia i desembocaria a la Mediterrània per Turquia.
La primera guerra de Txetxenia va ser impulsada per Boris Ieltsin i va acabar amb un sonor fracàs. Putin, en canvi, n’ha tret uns rèdits polítics molt més elevats en presentar aquesta guerra en clau patriòtica a l’interior, i en clau islamista a l’exterior, fet que li ha permès guanyar un ampli suport internacional, sobre tot perquè fan veure que es creuen la versió oficial d'en Putin i no fan preguntes.
No son caps sants els txetxens, l'atemptat a Moscou o el de l'escola de Beslan (Ossetia) en són un lamentable exemple, però el que és cert és que els estan massacrant i exterminant davant la passivitat d'Europa i els seus aliats. En la seva capital, Grozni, no hi ha ni un sol edifici dret, i no hi ha manera d'aconseguir cap informació de que està passant realment, Politovskaia ho va intentar i la varen assassinar. Fa ara molts mesos que no veig cap noticia als diaris ni als informatius de la TV, tecnicament el conflicte és allí on li interessa a Putin, no existeix, no s'en parla, s'ha oblidat. Txetxenia, la més ignorada de totes les guerres oblidades."

EL MISTERIÓS ASSASSINAT DEL CAMPING S'ABANELL


Encara que sembli mentida, no hi a penes res inventat en aquest tast de la novel·la "l'esperit del Vallès", simplement he ajuntat diferents histories reals en un sol capítol. Arsenio Pérez - el protagonista - i en Pepe el seu company, com a policíes municipals del molt il·lustre ajuntament de la Vila de Blanes, fan la seva primera patrulla estiuenca per la zona dels Pins....
.
"Anàvem com ja us he dit caminant pel passeig marítim i, en comptes de girar a la dreta per anar cap l'Avinguda de Madrid, continuarem tot recte cap la zona dels campings però per la banda del darrere. En arribar a l'alçada del Sabanell, observarem un nodrit grup de tafaners que envoltaven a un senyor penjat d'un pi. Compte! Que en dir penjat, em vinc a referir a que ho estava però no pel coll, ans el contrari, la corda després de passar-la per una de les branques del pi, l'havia lligada a una de les parts inferiors del seu cos, o sigui el turmell de la cama dreta. Davant de tal estranya situació, d'acord amb en Pepe, decidirem intervenir.
- Bon dia! Fou l'entrada del meu company, que quan era necessari parlava en català.
- Que està passant aquí? - preguntà -
- Bon dia! Contestaren tots, fins i tot el senyor que estava penjat del peu.
A ell em vaig adreçar.
- Perdoni'm però, que hi fa vostè ací penjat d'un peu, si no es molèstia el preguntar-li.
- Que no ho veu; m'estic suïcidant, com és pertinent quan la vida d'un ja no te cap sentit.
- Ja, ja ho veig, però permeti'm que l'informi que no ho està fent de la manera preceptiva, no és que tingui gaire pràctica en suïcidis, però em sembla que la corda es te de posar al coll i no al peu, doncs de la manera en que vostè s'ha penjat, el màxim que li pot passar és que la sang li pugi al cap i poca cosa més.
- Si home! Contestà visiblement molest el presumpte suïcida, vostè el que vol és que em mori - i afegí - Vaja municipal que està fet que va pel carrer aconsellant als ciutadans que és suïcidin de veritat.
- Perdoni'm senyor, ha estat vostè qui m'ha dit que es volia suïcidar, jo, l'ùnic que m'he limitat a fer, és posar-lo al corrent de les normes elementals de com penjar-se amb eficàcia.
- Doncs miri, ja m'ha fet emprenyar i ara ja no ho vull fer, faci el favor de deslligar-me que m'està pujant la sang al cap.
- Ja li he advertit - fou la meva contesta - i de fet, hi havia molt de veritat en l'afirmació de l'home, doncs cada vegada se li estaven posant la cara i el coll més morats, així que aprofitant la meva alçada vaig tallar la corda mentre en Pepe l'aguantava i dipositarem l'expresumpte suïcida al terra, entre els aplaudiments del grup de tafaners que ens envoltava.
A continuació, un cop assegut i després de deixar-lo que es refés del seu esbufegament, començarem l'interrogatori per tal d'esbrinar els motius que l'havien portat a fer el que havia fet.
- Però home de Déu, a qui se li ocorre intentar suïcidar-se penjant-se pel peu, em sembla que més que deprimit el que està vostè es com una cabra, el millor que podria fer és explicar-nos els motius que l'han impulsat a prendre una determinació tan dràstica.
El presumpte em va mirar.
- Escolti, jo a vostè el conec.
En mirar-me'l detingudament hi vaig caure de cop.
Hi és clar! En Perales, vostè és en Perales, el funcionari de la Model quan ens varen detenir a la mani del 75, i..., perdoni'm, però com és que ha arribat a aquest extrem?
- Ai, senyor.....
- Pérez - li vaig dir en veure que no recordava el meu cognom -
- Doncs bé senyor Pérez - continuà - la meva ruïna començà poc després que vostè i els seus amics passessin per la Model, de cop i volta la meva vida es va començar a torçar, la dona em va abandonar per un testimoni de Jehová, i jo desesperat em vaig donar a la beguda i al bingo, fins que em varen fer fora de la presó i, em vaig trobar sense feina, dona ni diners. Durant tots aquests anys he anat malvivint d'una feina dolenta a una altra de pitjor, encara que almenys aconseguí deixar la beguda i el bingo i, ara que semblava que havia més o menys refet la meva vida, ahir a la tarda tot és va tornar a complicar de nou.
En fer una pausa, intrigat el vaig apressar.
- Continuï si us plau, li farà bé descarregar les seves penes.
- Sí! te raó, veurà...
- Al començament de l'estiu aconseguí un lloc de treball al càmping Sabanell, estava bastant ben pagat i la feina no era molt feixuga, tenia un llit, plat a la taula i diners més que suficients per les necessitats més peremptòries. Me les prometia felices davant un estiu amb la panxa plena i una certa tranquil·litat, quan el malfat que em persegueix aparegué de nou en forma de la meva exdona, a la que aquesta nit he emmetzinat foll de gelosia.
Vaig bufar, ja s'havia embolicat la troca i per variar jo estava al bell mig. Havíem passat d'un tranquil passeig a un presumpte suïcida i assassí passional.
- Però home de déu, que m'està dient, que ha matat la seva exdona?
Sí senyor Pérez, ahir a la nit, aprofitant l'absència del seu...., bé del Celestino, el testimoni de Jehová, li vaig posar pirris al sopar que s'estava preparant, o sigui que a aquestes hores deu estar irremeiablement morta dins la seva tenda de campanya.
- ¿Y que hacia su exmujer en el camping? - preguntà en Pepe sagaçment.
L'altre se'l mirà de reüll.
- Doncs que vol que hi fes, passar uns dies de vacances com tothom que va a un càmping, però li juro - dirigint-se a mi - que quan la vaig veure, el cap se'm va enfosquir i només vaig pensar en venjar-me d'ella i del mal que m'havia fet. Ara tot ha acabat, ella està morta i jo he confessat el meu crim, la seva obligació és detindrem i portar-me cap a comissaria perquè la justícia segueixi el seu curs.
Me'l vaig quedar mirant. Em feia pena aquell pobre homenet, que incapaç com semblava de matar ni tan sols una mosca, s'havia carregat la seva exdona.
- Miri senyor Perales, abans de detenir-lo el primer que farem és acostar-nos al lloc del crim, o sigui la tenda de campanya de la seva exdona, a fi de procedir a identificar el suposat cadàver i, després avisarem al jutge que decidirà si està morta o no, i decretarà si s'escau l'aixecament del presumpte cadàver.
I així ho férem, en Perales ens acompanyà fins la parcel·la on s'havia (presumptament) comès el crim. Ens hi acostàvem en silenci quan la meva orella va captar quelcom que ràpidament vaig consultar al meu company Pepe.
- Pepe! Tu creus que els morts ronquen?
En rascar-se el clatell mentre rumiava la resposta, finalment aquest em va dir:
- ¿Hostia! Yo diria que no, però ¿porqué me lo preguntas?
- Perquè dins la tenda que ens ha indicat en Perales hi ha algú que està roncant, per tant entraré a veure qui és. Tu em cobreixes la retirada. Entesos?
- De acuerdo, pero anda con cuidado Arsenio que ese ruido parece mas bien de un perro grande.
- No siguis cagacalces, que el gos està dormin aquí fora, que no el veus?
Procedí a acostar-m'hi sigil·losament intentant no despertar el gos i en mig obrir la lona de l'entrada...
- Cony! Fou la meva exclamació. I no n'hi havia per menys, doncs espatarrada sobre una màrfega, totalment nua, dormia i roncava alhora una espècie de vaca marina, de considerable volum.
- Perdoni'm senyora, vaig dir zumzumejant, despertis si li plau, som la policia.
Primer va obrir un ull i, a continuació deixà anar un crit que ni la Caballé ens els seus millors moments hauria superat, després, mentre és desesbarriava de la susdita màrfega tot intentant tapar part de les nombroses i disperses vergonyes, em va bordar:
- Es pot saber que hi fa vostè ací en la intimitat del meu dormitori?
- Senyora, perdoni que l'hagi molestat a aquestes hores del matí i torbat la seva intimitat, però una informació que en principi semblava de primera mà i fiable, ens ha portat fins aquí en la creença que vostè estava emmetzinada. Encara que és evident i afortunadament per la seva salut que no ha estat així. De moment.
- Es troba bé?
- I és clar que si, fins que ha arribat vostè a molestar-me.
Perdoni'm, però li agrairia que es vestís i sortís fora un moment, hi ha una persona a la que coneix molt bé i tindria que veure. Diu que l'ha intentat assassinar.
Mig rondinat va fer-me cas. Vaig abandonar la tenda i sortí fora, al cap d'un parell de minuts aparegué la presumpta morta més o menys vestida. Només veure al seu exmarit allí, li va dir, o millor dit cridar:
- Tu! Tu Pedro Luis, que cony hi fots aquí tros d'ase, et vaig dir ja fa molts d'anys que no et volia veure mai més i, ara et presentes aquí amb dos policies i no se quina historia que em volies matar.
L'ensurt i la emoció havien fet que en Perales es desmaiés en braços d'en Pepe, moment en que vaig adonar-me que el gos de la ex no estava adormit, si més no encarcarat com una mòmia, o sigui mort per en Perales.
Un cop esbrinat l'assumpte del pirris i ja un xic més calmada la ex del Perales, que per cert atenia al bonic nom de Presentació, la vaig posar al corrent de tot quan havia passat i, també de la meva aguda observació que l'emmetzinat era el pobre ca, afortunadament per a ella, i que a partir d'ací, a veure que en volia fer del seu exmarit, doncs estava en el seu legal dret de denunciar-lo; o bé, tenint en compte que no havia arribat la cosa a pitjor, oblidar l'assumpte, tenint en compte els antics anys de felicitat compartida amb en Perales i el seu evident estat d'alienació mental transitòria.
- Denunciar-lo jo? Fou la irada contesta de la Presentació. A aquest desgraciat, perquè el tanquin a la presó i encara el tingui de mantenir. Ni pensar-ho, tregui'l de la meva vista abans no és recobri, perquè si no li asseguro que em tindrà de detenir a mi per assassinar aquest desgraciat.
Vist el panorama, ens emportarem al pobre Perales, després d'acomiadar-nos de la seva ex, la Senyora Presentació, i un cop arribats al Passeig de Mar, una unitat mòbil - el Panda - ens portà directament a Comissaria, on ens presentarem tots tres al despatx del Comissari Pradell"...

CREIX, CREIX..PERÒ NO ET MULTIPLIQUIS

Antonio Juan Creix, condecorado por el gobernador civil de Vizcaya, Fulgencio Collen 1970.EFE

- Un nom compost, Antonio Juan. Un cognom, Creix. I un càrrec ombrívol, comissari. En l'època franquista, aquestes paraules van ser sinònim de repressió. La terrorífica fama negra de Antonio Juan Creix queda resumida en el fet que va ser l'únic comandament de la policia política franquista depurat abans de la mort del dictador. Va acabar la seva carrera de policia de la forma més ignominiosa, amb un expedient disciplinari i una sanció de tres anys d'ocupació i sou, segellant passaports a ¡'aeroport del Prat. Aans però va deixar la Brigada Social i amb els coneixements que va adquirir en una esta als EUA a l'FBI va ser qui va capturar el Lute. Explica Batista que va escriure una carta a Martin Villa (l'home que ja anava al parvulari en cotxe oficial), sorprés perquè fossin els seus mateixos qui el defenestraren i aquest va passar com va poder d'ell.

El periodista Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ha recuperat la història del temut comissari Creix a "La carta". No va ser el comunisme, al qual va combatre tota la seva vida, el que va acabar amb el comissari. Van ser els seus propis companys, aquells que l'havien lloat i enaltit com un heroi del moviment, els que van decidir acabar amb ell a la vista de la inevitable Transició. Creix, que durant la dictadura s'havia fet tristament cèlebre per capturar i torturar els enemics reals o imaginaris del franquisme, va arribar a representar un greu inconvenient per als sectors moderats del règim en el pacte que s'acostava.

Antoni Batista traça la biofrafía de Creix a La Carta, que porta el subtítol d'Història d'un comissari franquista (Debat). El periodista català va decidir indagar en el paper que va exercir el comissari Creix durant la dictadura perquè "en totes les fitxes policials i documents a què tenia accés tenia preeminència un policia, el comissari Creix". "Apareixia quan vaig accedir a la fitxa franquista del poeta Salvador Espriu, que acabava de morir el 1985, en els arxius del Govern Civil, i també quan vaig accedir als documents de la Brigada Social guardats en un immens magatzem proper a la Prefectura de la Via Laietana ", afegeix Batista.

En un llibre anterior, La Brigada Social, Batista va parlar de Creix, però es va quedar amb les ganes "de seguir la pista a un policia que va ser sens dubte l'arquetip de la policia política del franquisme". El comissari Creix havia nascut a Jerez de la Frontera, el 1914, en un ambient de ultradreta, i va créixer en el centre dels militars africanistes que van engendrar el cop d'Estat de 1936. Es va fer policia a la Barcelona republicana, el que per ell era "zona vermella", però la seva filiació política el va portar a enrolar-se en l'espionatge de Franco, al Servei d'Informació Militar.

Un dels torturats per aquest sinistre personatge va ser Joan Oliver "Pere Quart" que un dia en sortir de la fosca comissaria de la Via Laietana li va etzibar fent un irónic joc de parales amb la seva poca alçada física i alhora ética:

 "Creix, creix però no et multipliquis".

Valdrà i molt la pena llegir el llibre d'Antoni Batista sobre un personatge tan sinistre i menyspreable, fruït d'una epoca que passi el que passi convé no oblidar. És per aixó que hi ha records i fets que cal tenir presents d'un passat que sembla molt llunyà, però que el tenim prou present encara alguns.


AFEGITÓ: Part d'aquesta informació ha estat treta del diari Público i la resta del llibre d'Ignasi Riera sobre Joan Oliver (Pere Quart)

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ