Encara que sembli mentida, no hi a penes res inventat en aquest tast de la novel·la "l'esperit del Vallès", simplement he ajuntat diferents histories reals en un sol capítol. Arsenio Pérez - el protagonista - i en Pepe el seu company, com a policíes municipals del molt il·lustre ajuntament de la Vila de Blanes, fan la seva primera patrulla estiuenca per la zona dels Pins....
.
"Anàvem com ja us he dit caminant pel passeig marítim i, en comptes de girar a la dreta per anar cap l'Avinguda de Madrid, continuarem tot recte cap la zona dels campings però per la banda del darrere. En arribar a l'alçada del Sabanell, observarem un nodrit grup de tafaners que envoltaven a un senyor penjat d'un pi. Compte! Que en dir penjat, em vinc a referir a que ho estava però no pel coll, ans el contrari, la corda després de passar-la per una de les branques del pi, l'havia lligada a una de les parts inferiors del seu cos, o sigui el turmell de la cama dreta. Davant de tal estranya situació, d'acord amb en Pepe, decidirem intervenir.
- Bon dia! Fou l'entrada del meu company, que quan era necessari parlava en català.
- Que està passant aquí? - preguntà -
- Bon dia! Contestaren tots, fins i tot el senyor que estava penjat del peu.
A ell em vaig adreçar.
- Perdoni'm però, que hi fa vostè ací penjat d'un peu, si no es molèstia el preguntar-li.
- Que no ho veu; m'estic suïcidant, com és pertinent quan la vida d'un ja no te cap sentit.
- Ja, ja ho veig, però permeti'm que l'informi que no ho està fent de la manera preceptiva, no és que tingui gaire pràctica en suïcidis, però em sembla que la corda es te de posar al coll i no al peu, doncs de la manera en que vostè s'ha penjat, el màxim que li pot passar és que la sang li pugi al cap i poca cosa més.
- Si home! Contestà visiblement molest el presumpte suïcida, vostè el que vol és que em mori - i afegí - Vaja municipal que està fet que va pel carrer aconsellant als ciutadans que és suïcidin de veritat.
- Perdoni'm senyor, ha estat vostè qui m'ha dit que es volia suïcidar, jo, l'ùnic que m'he limitat a fer, és posar-lo al corrent de les normes elementals de com penjar-se amb eficàcia.
- Doncs miri, ja m'ha fet emprenyar i ara ja no ho vull fer, faci el favor de deslligar-me que m'està pujant la sang al cap.
- Ja li he advertit - fou la meva contesta - i de fet, hi havia molt de veritat en l'afirmació de l'home, doncs cada vegada se li estaven posant la cara i el coll més morats, així que aprofitant la meva alçada vaig tallar la corda mentre en Pepe l'aguantava i dipositarem l'expresumpte suïcida al terra, entre els aplaudiments del grup de tafaners que ens envoltava.
A continuació, un cop assegut i després de deixar-lo que es refés del seu esbufegament, començarem l'interrogatori per tal d'esbrinar els motius que l'havien portat a fer el que havia fet.
- Però home de Déu, a qui se li ocorre intentar suïcidar-se penjant-se pel peu, em sembla que més que deprimit el que està vostè es com una cabra, el millor que podria fer és explicar-nos els motius que l'han impulsat a prendre una determinació tan dràstica.
El presumpte em va mirar.
- Escolti, jo a vostè el conec.
En mirar-me'l detingudament hi vaig caure de cop.
Hi és clar! En Perales, vostè és en Perales, el funcionari de la Model quan ens varen detenir a la mani del 75, i..., perdoni'm, però com és que ha arribat a aquest extrem?
- Ai, senyor.....
- Pérez - li vaig dir en veure que no recordava el meu cognom -
- Doncs bé senyor Pérez - continuà - la meva ruïna començà poc després que vostè i els seus amics passessin per la Model, de cop i volta la meva vida es va començar a torçar, la dona em va abandonar per un testimoni de Jehová, i jo desesperat em vaig donar a la beguda i al bingo, fins que em varen fer fora de la presó i, em vaig trobar sense feina, dona ni diners. Durant tots aquests anys he anat malvivint d'una feina dolenta a una altra de pitjor, encara que almenys aconseguí deixar la beguda i el bingo i, ara que semblava que havia més o menys refet la meva vida, ahir a la tarda tot és va tornar a complicar de nou.
En fer una pausa, intrigat el vaig apressar.
- Continuï si us plau, li farà bé descarregar les seves penes.
- Sí! te raó, veurà...
- Al començament de l'estiu aconseguí un lloc de treball al càmping Sabanell, estava bastant ben pagat i la feina no era molt feixuga, tenia un llit, plat a la taula i diners més que suficients per les necessitats més peremptòries. Me les prometia felices davant un estiu amb la panxa plena i una certa tranquil·litat, quan el malfat que em persegueix aparegué de nou en forma de la meva exdona, a la que aquesta nit he emmetzinat foll de gelosia.
Vaig bufar, ja s'havia embolicat la troca i per variar jo estava al bell mig. Havíem passat d'un tranquil passeig a un presumpte suïcida i assassí passional.
- Però home de déu, que m'està dient, que ha matat la seva exdona?
Sí senyor Pérez, ahir a la nit, aprofitant l'absència del seu...., bé del Celestino, el testimoni de Jehová, li vaig posar pirris al sopar que s'estava preparant, o sigui que a aquestes hores deu estar irremeiablement morta dins la seva tenda de campanya.
- ¿Y que hacia su exmujer en el camping? - preguntà en Pepe sagaçment.
L'altre se'l mirà de reüll.
- Doncs que vol que hi fes, passar uns dies de vacances com tothom que va a un càmping, però li juro - dirigint-se a mi - que quan la vaig veure, el cap se'm va enfosquir i només vaig pensar en venjar-me d'ella i del mal que m'havia fet. Ara tot ha acabat, ella està morta i jo he confessat el meu crim, la seva obligació és detindrem i portar-me cap a comissaria perquè la justícia segueixi el seu curs.
Me'l vaig quedar mirant. Em feia pena aquell pobre homenet, que incapaç com semblava de matar ni tan sols una mosca, s'havia carregat la seva exdona.
- Miri senyor Perales, abans de detenir-lo el primer que farem és acostar-nos al lloc del crim, o sigui la tenda de campanya de la seva exdona, a fi de procedir a identificar el suposat cadàver i, després avisarem al jutge que decidirà si està morta o no, i decretarà si s'escau l'aixecament del presumpte cadàver.
I així ho férem, en Perales ens acompanyà fins la parcel·la on s'havia (presumptament) comès el crim. Ens hi acostàvem en silenci quan la meva orella va captar quelcom que ràpidament vaig consultar al meu company Pepe.
- Pepe! Tu creus que els morts ronquen?
En rascar-se el clatell mentre rumiava la resposta, finalment aquest em va dir:
- ¿Hostia! Yo diria que no, però ¿porqué me lo preguntas?
- Perquè dins la tenda que ens ha indicat en Perales hi ha algú que està roncant, per tant entraré a veure qui és. Tu em cobreixes la retirada. Entesos?
- De acuerdo, pero anda con cuidado Arsenio que ese ruido parece mas bien de un perro grande.
- No siguis cagacalces, que el gos està dormin aquí fora, que no el veus?
Procedí a acostar-m'hi sigil·losament intentant no despertar el gos i en mig obrir la lona de l'entrada...
- Cony! Fou la meva exclamació. I no n'hi havia per menys, doncs espatarrada sobre una màrfega, totalment nua, dormia i roncava alhora una espècie de vaca marina, de considerable volum.
- Perdoni'm senyora, vaig dir zumzumejant, despertis si li plau, som la policia.
Primer va obrir un ull i, a continuació deixà anar un crit que ni la Caballé ens els seus millors moments hauria superat, després, mentre és desesbarriava de la susdita màrfega tot intentant tapar part de les nombroses i disperses vergonyes, em va bordar:
- Es pot saber que hi fa vostè ací en la intimitat del meu dormitori?
- Senyora, perdoni que l'hagi molestat a aquestes hores del matí i torbat la seva intimitat, però una informació que en principi semblava de primera mà i fiable, ens ha portat fins aquí en la creença que vostè estava emmetzinada. Encara que és evident i afortunadament per la seva salut que no ha estat així. De moment.
- Es troba bé?
- I és clar que si, fins que ha arribat vostè a molestar-me.
Perdoni'm, però li agrairia que es vestís i sortís fora un moment, hi ha una persona a la que coneix molt bé i tindria que veure. Diu que l'ha intentat assassinar.
Mig rondinat va fer-me cas. Vaig abandonar la tenda i sortí fora, al cap d'un parell de minuts aparegué la presumpta morta més o menys vestida. Només veure al seu exmarit allí, li va dir, o millor dit cridar:
- Tu! Tu Pedro Luis, que cony hi fots aquí tros d'ase, et vaig dir ja fa molts d'anys que no et volia veure mai més i, ara et presentes aquí amb dos policies i no se quina historia que em volies matar.
L'ensurt i la emoció havien fet que en Perales es desmaiés en braços d'en Pepe, moment en que vaig adonar-me que el gos de la ex no estava adormit, si més no encarcarat com una mòmia, o sigui mort per en Perales.
Un cop esbrinat l'assumpte del pirris i ja un xic més calmada la ex del Perales, que per cert atenia al bonic nom de Presentació, la vaig posar al corrent de tot quan havia passat i, també de la meva aguda observació que l'emmetzinat era el pobre ca, afortunadament per a ella, i que a partir d'ací, a veure que en volia fer del seu exmarit, doncs estava en el seu legal dret de denunciar-lo; o bé, tenint en compte que no havia arribat la cosa a pitjor, oblidar l'assumpte, tenint en compte els antics anys de felicitat compartida amb en Perales i el seu evident estat d'alienació mental transitòria.
- Denunciar-lo jo? Fou la irada contesta de la Presentació. A aquest desgraciat, perquè el tanquin a la presó i encara el tingui de mantenir. Ni pensar-ho, tregui'l de la meva vista abans no és recobri, perquè si no li asseguro que em tindrà de detenir a mi per assassinar aquest desgraciat.
Vist el panorama, ens emportarem al pobre Perales, després d'acomiadar-nos de la seva ex, la Senyora Presentació, i un cop arribats al Passeig de Mar, una unitat mòbil - el Panda - ens portà directament a Comissaria, on ens presentarem tots tres al despatx del Comissari Pradell"...
.png "English"){kind=small}
