El post que ve a continuació és del dia 25 de juny de l'any passat. No va tenir cap comentari malgrat ser una de les parts més terribles que he llegit en una novel·la després del Fiord d'Oscar Lamborghini. És gairebé al final de 1984 quan Winston es rendeix al gran germà, quan l'han conveçut o s'ha auto convençút o l'han obligat a creure que estima al gran germà, en definitiva quan Winston abandona tota crítica al sistema i llença la tovallola. I, el que em preocupa, és que cada vegada hi ha a la nostra societat més Winston. 
Vaig pensar en aquest pàrraf ahir en escoltar la noticia de l'assassinat d'Osama per Obama, el Gran Germà Americà. "La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell.
Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera el bigoti fosc. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà". "Orwell, 1984"