Vagi per endavant que sóc dels qui creu que qualsevol temps passat fou pitjor, i ho dic en el sentit que malgrat l’edat pertany als qui no ens agrada gens alló de: és que quan jo era jove aixó no passava, abans si que...el jovent d’avui en dia no val per a res, etc. Perquè aixó del jovent d’avui en dia, ja li sentia dir al meu avi Luís i d'això en fa molt de temps. 
El que si es cert que hom, que soc jo, o sigui servidor de valtros, el Fransiscu com m'anomenava la meva mare, com tothom te una infantesa i un passat del que avergonyir-se, i de tan enntant m'agrada parlar-ne d'aquest passat tot i no ser massa donat a la nostàlgia evocativa. Doncs bé, del que vull parlar avui és de com eren els mitjans informatius en la meva infantesa i joventui fins arribar als d'ara.

Quan jo era petit i després ja no tant petit, les noticies arribaven a través del “parte” del diario hablado de Radio Nacional de España, de la “Pirenaica” que era l’exageració davant la omissió de la primera, de radio “macuto” que era el boca orella del que passava realment i Radio Montecarlo per escoltar bon jazz. TVE1 i més endavant TV2 estaven incloses en la mateixa línia de desinformació, talment com el “NO-DO”, obligatori de projectar-lo als cinemes. O sia que saturats, alló que en podríem dir saturats de informació no hi anàvem. A banda hi havia una sèrie de diaris, però en la mateixa línea del mitjans orals, uns més que altres i enmig d’aquesta pobresa informativa “La Codorniz” i algun altre satíric era una raríssima excepció en un mar de restricció informativa.

Arriba el moment en que el dictador que tota Espanya combatia acarnissadament, mor de vell al llit i ens col·loquen el rei i la pseudodemocràcia, i comencen a florir diaris, televisions, ràdios, tot aparentment molt “independent”. I a partir d’aquí es quan comença a venir la saturació de informació que amb més o menys dificultats, anàvem paint, potser perquè en aquells moments no havíem perdut del tot la innocència i ens creiem alló de la pluralitat i honestedat informativa.

La credulitat va durar poc temps, en adonar-se’n que cadascú informa no segons el que creu, sinó seguint la línia ideològica del medi pel qui treballa, que de fet es el qui el paga, i el dubte davant qualsevol informació vingués de l'un o l'altre, es va fer present ja d’una de manera constant. 


I quan ja més o menys havíem tornat a aprendre a llegir o escoltar i interpretar les noticies entre línies segons quin mitjà les difongués, apareixen els “blocs”: el desori, érem pocs i ens pareix la iaia, i aquesta idea que en principi era bona car no deixa de ser un territori perquè els sense veu, puguin dir la seva a banda d’altres manifestacions, està sent ocupat pels politics de primera, segona i tercera fila i per una sèrie de bitàcoles sospitosament afins a uns partits determinats i ja hi tornem a ser: sobresaturació de desinformació i la sospita permanent de qui diu i perquè diu i com dona o analitza determinada noticia.

Molt de compte doncs, tot és sota sospita, res és del tot veritat i en conseqüència res és del tot fals, i saber on és la veritat cada vegada es fà més dificil. Potser perqué sovint voldriem també trobar la nostra de veritat, la que ens convé i no la dels altres.