A voltes amb el somni que comentava ahir, i que possiblement té veure en què estic llegint 1Q84 de Murakami, on surt una escriptora de 17 anys que ha escrit una novel·la 'la crisàlide de l'aire' on surten dues llunes, molt i deu tenir a veure, tot i que a vegades un té somnis totalment inversemblants, on se solen barrejar vius i morts, coneguts i desconeguts sense que hom ho pugui controlar.
No se m'ha ocorregut mai intentar donar cap sentit als meus somnis, ni interpretar-los, prou feina tinc a memoritzar-los només llevar-me per no oblidar-los atès d'ells, dels somnis, n'han sortit poemes, idees i soluciones a problemes no resolts el dia anterior. Somio molt, cada dia i en colors. Dic de colors perquè es veu que en colors no hi somia tothom - ja ho explicat alguna altra vegada - A més a més, sobretot si són malsons, d'aquells que et despertes entresuat i angoixa't, encara que em llevi, faci el pipí i begui un glop d'aigua, en tornar-me a posar a dormir el malson continua, i no pots fer un reset i canviar-lo.
Somio històries prou coherents en el sentit d'estructuració del tema a tractar, inici, desenvolupament i final, sovint bastants surrealistes, només que el final sovint l'esmerça el despertador a les 6.15 del matí. Abans, de jove somiava suposo el que tothom, que anava despullat i no trobava roba per tapar-me les vergonyes (inseguretat: diuen), o que corria mentre algú m'empaitava i les cames em feien figa, o un clàssic, que volava. L'acte de volar és curiós, atès primer volava d'esquena, o sia tal com estàs estirat al llit, t'eleves i voles com si fossis una catifa d'Ali Baba i els quaranta sociovergents. Però amb el temps el cervell escadusser ho va millorar, fins a l'últim no fa massa temps en què simplement agafo embranzida i en fer un fort salt ja m'elevo i volo com un Superman qualsevol, però en suspensió, com si eliminés la gravetat. Afortunadament doncs, entre somiar de nit i fer-ho també de dia estic molt poc temps en contacte amb el món real que no m'abelleix gens ni mica.