La situació és la següent: Conec una noia joveneta que em diu ha escrit una novel·la que és la primera, que creu molt en ella però no li vol publicar cap editorial. Amb ella i Joan C (activista cultural sabadellenc de qui no poso el cognom atès no sé si és viu o mort) estem en una habitació a mitja llum, tots tres asseguts en un banc, esperant. Quin Monzó és davant nostre, assegut en una cadira. Dialoga amb una titella, conretament el dimoni. Nosaltres seguim esperant. Al cap d'una estona Monzó s'aixeca, en comptes del titella duu l'original de la noia a la ma dreta, obert, i l'està llegint, passa les fulles amb la mateixa ma que llegeix. Camina amunt i avall sense dir res, abstret en la lectura. Nosaltres seguim esperant. Finalment, s'asseu damunt d'una taula que abans no era a la cambra i parla dirigint-se als tres:

M'agrada molt, està molt bé aquesta història de les dues llunes, encara que t'haig de dir que no crec que cap editorial te la publiqui, es dura i no està dins dels cànons del que s'edita actualment, rebla. Però aquesta hauria de ser la feina de l'escriptor, escriure en el que creu, i om creu ho ha de fer, passant de modes fàcils per tal d'aconseguir publicar, aixó ho has de tenir present - adreçant-se a la noia - A continuació li dona el llibre i es torna a asseure a dialogar amb el titella..... i aquí m'he despertat. Ha estat un somni, però molt real.  L'ombra de Murakami és allargada.