Llegint la Vanguardia, mentre frueix del seu cigaló d'anís i dóna calades a la seva faria, s'ha assabentat l'home del cafè de la mort d'una jove de 19 anys a Barcelona en una intervenció de cirurgia estètica, sembla ser que a causa de un error d'un cirurgià. 
Que a Espanya es realitzen un munt d'operacions diàries de cirurgia estètica, no és nou. No fa molt, un programa de TV3 el van dedicar a parlar del mateix tema però a Veneçuela. Estem entrant en una societat que en gran mesura es contempla en el mirall de Dorian Gray, tot és tan sols aparença, el continent és important, no el contingut, l'estètica i no l'ètica, l'embolcall i no l'interior. Potser perquè l'interior de totes aquestes persones no existeix, o té molt poc que oferir. Llavors necessiten arreglar l'única cosa que poden donar, la façana exterior, com figures de porcellana, fràgils i trencadisses, immerses en una lluita estèril i frustrant contra la degradació natural dels objectes com diria el poeta. Perquè tota aquesta gent que s'opera: que si m'aixeco el pit, que si m'inflo els llavis, que si una liposucció, que si m'estiro, etc. etc. Potser més que persones siguin solament això, objectes, per a admirar-los o simplement com passa amb els objectes quan es marceixen o deixen d'interessar-nos, llençar-los a les escombraries.
L'home del cafè acaba la seva reflexió i fa una ullada al seu voltant, són els qui l'envolten gent grant, vells, amb les seves arrugues i les seves xacres, les seves imperfeccions i l'envelliment a coll; no semblen mes preocupats del normal per això, potser perquè l'edat dóna una percepció mes assossegada de l'estètica i hom acaba acceptant la propia degradació. 
Deia Cioran, que la vellesa és la venjança de la naturalesa, però se li podria dir, que també és un do arribar a vell i poder contar-ho amb el cap clar i el cor arrugat, pero vius, imperfectament vius.