La globalització no provoca concentracions només en el món dels diner. Tendeix a homogeneïtzar i també a concentrar tot el que toca. Les llengües no en són una excepció. Són bons temps per a l’anglès i el castellà, no pas per al català. A partir d’aquesta certesa, cadascú tria la fila on es posa quan s’imagina el futur: la dels optimistes, la dels pessimistes o la dels tant se me’n fot. Però allò inqüestionable és que el punt de partida no és per tirar coets.
Aquesta amenaça general sobre les llengües febles i els particularismes no és l’única que plana sobre el català. S’afegeix a les que venen de més lluny i sobre les que ara no cal entretenir-se. Amb tot, el cert és que la convivència lingüística a Catalunya tendeix a l’exemplaritat. Però si és així, ja cal que ens ho reconeguem, és per la renúncia col·lectiva i individual a exercir el catàleg de drets lingüístics en tota la seva amplitud.
La polèmica protagonitzada per l’Ajuntament de Barcelona arran d’algunes escenes teatrals interpretades per la companyia 'Teatro sin Papeles' en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions 2024 és d’allò més oportuna. Ens posa davant dels nas com pot ser de diferent la percepció i interpretació dels mateixos fets per persones i grups que comparteixen la mateixa realitat.
En els esquetxos interpretats per aquesta companyia, la llengua catalana esdevenia la pròpia d’un sistema autoritari que nega el mínim auxili a l’individu per una qüestió idiomàtica. La desesperació de la persona immigrant que parla castellà, però no català s’assimila gairebé a la del jueu a l’alemanya de les primeres lleis racials. La dignitat de l’individu trepitjada en nom del supremacisme lingüístic, fins al punt de negar-li el pa i l’atenció sanitària. 'Teatro sin Papeles' se suposa que ha satiritzat uns fets que pren per certs. I probablement la reacció que ha provocat la seva actuació entre la comunitat catalanoparlant reafirmarà la companyia en el seu prejudici.
Com hem de reaccionar la resta sabent que hi ha persones que viuen la realitat lingüística catalana d’aquesta manera? De natural, la primera resposta, és el menyspreu. Enviar-les a dida o a algun lloc pitjor. Trien Catalunya per fer-hi vida i la manera de mostrar agraïment pel que ha estat la seva terra d’acollida és menysprear-ne la llengua i la teòrica obligació de conèixer-la. Una obligació que, insistim, és només una aspiració que fa inaplicable el principi de realitat.
Com que els catalans hem de ser sempre generosos i flexibles en els usos lingüístics per no ser titllats de llanuts i supremacistes, la resposta convé que sigui una altra. Només que aquesta no pot ser en cap cas contemporitzadora. Educada sí, però també ferma i decidida. L’immigrant ha estat i és benvingut, però té obligacions legals i també morals. I en un país amb dues llengües, això vol dir saber-les totes dues. I és responsabilitat dels poders públics, però més encara de la societat d’acollida, empènyer i forçar –sí, forçar– que això sigui així. Qualsevol altre camí, començant per atorgar-los el benefici del dubte o preguntar-nos a nosaltres mateixos si el català és prou atractiu o no, si té utilitat o no, equival a una baixada de pantalons injustificable. Un menyspreu a la dignitat, sí, però a la dels catalanoparlants.
Tanta paciència, empatia i comprensió com sigui necessària amb qui arriba de fora. Però les coses clares i a la cara: està obligat a aprendre català i també castellà, en el cas de no portar-lo de sèrie. És el seu deure i cal que el compleixi. Per on no passarem la resta, ni tan sols aquells que militem fermament en la moderació i la comprensió d’una realitat complexa que fa imprescindible les cessions permanents en favor de la convivència i la comunicació, és per la vergonya de fer de cornuts i, a més, pagar el beure. Això sí que no.
He leído con detenimiento y por dos veces la entrada. Con una no hay suficiente. He visto los dos videos. Con ellos he tenido suficiente.
ResponEliminaCuando las cosas se extreman, se exageran y se magnifican, vamos al engaño.
No me gusta ese teatro, no es real, ni siquiera siendo ficticio sería presentable ¿Por qué?, porque lo que causa es desafección y rechazo hacia un colectivo, en este caso el catalán, y lo que se representa no es cierto; con tanta certeza (de que no es cierto) que en la mayoría de ambulatorios el idioma predominante es el español del Ecuador, del Paraguay, de la Bolivia o de la Colombia, pues son de allí la mayoría de los galenos/as que hoy nos atienden como médicos de cabecera.
Desde que estoy en El Prat jamás me han atendido en catalán, ¿Por qué? pues por la sencilla razón de que todos/as son de Sudamérica, excepto una que era de Marruecos.
Y ahora por el escrito: Me sobra el 70% del escrito. De las afirmaciones taxativas y evangelicas como ;: " Enviar-les a dida o a algun lloc pitjor", "menyspreu a la dignitat", y varias más que ya no pongo porque no son necesarias, paso.
No se gana nada así, sólo antagonismo.
Yo escribo en castellano (lo puedo hacer en perfecto italiano, en un catalán aceptable y en un inglés mediocre), pero nadie nunca me dijo nada.
En casa hablo catalán con mi nieto mayor, el pequeño se niega; en castellano con mi hijo; en catalán con mi nuera; en castellano con mi mujer y en catalán (de Alicante) con mis consuegros...y todos nos entendemos.
Los extremos están cargados de odio y no se saca nada bueno
salut
Jo tenia una veïna, la senyora Conchita, es va casar i va venir a viure a Sabadell des de Priego de Córdoba. Va viure 102 anys i mai va parlar en català, és més a penes l'entenia.
ResponEliminaPer cert, la meva doctora és Boliviana. AH! Una certesa empírica: A Catalunya pots anar per tot arreu parlant castellà, però no si ho fas en català. Salut.
Los extremos nos llevan al odio. He trabajado casi diez años en Bs As (de forma intermitente) con el grupo Planeta. El casal catalá tenía casi 5.000 afiliados, y todos se entendían. Y aquí, en El Prat, casi nadie es catalán, poquísima gente lo habla pero no veo el problema.
EliminaEl hecho claro es que ellos, la gran mayoría foránea, ahora nos cotizan las pensiones, no hay más.
Home, l'únic problema de què quasi ningú parli el català, és que en poc de temps desapareixerà. En Biel ja no parlara català quan sigui adult.
EliminaNo sé si és important o no, tot depèn de com es miri. Però no és bo que es perdi una llengua, i els catalanoparlants tenim una responsabilitat de preservar-la que no estem assumint, i aquí no es pot donar la culpa al Govern. Simplement, hem abandonat l'activisme, gràcies en part al fallit i maleït procés.
Salut.
Aquí l'únic extrem és que la representació teatral no representa la realitat, o ho fa a la inversa, i encara ens diuen des de Madrid als catalans que som supremacistes. Fins i tot el nom de la companyia és un engany Teatro sin papeles. Mandaué.
ResponEliminaNo sé si algú més hi ha caigut, però en temps de Franco es parlava molt més català que aram fins i tot els immigrants interiors de segona generació, els altres catalans.
Elimina