La globalització no provoca concentracions només en el món dels diner. Tendeix a homogeneïtzar i també a concentrar tot el que toca. Les llengües no en són una excepció. Són bons temps per a l’anglès i el castellà, no pas per al català. A partir d’aquesta certesa, cadascú tria la fila on es posa quan s’imagina el futur: la dels optimistes, la dels pessimistes o la dels tant se me’n fot. Però allò inqüestionable és que el punt de partida no és per tirar coets.
Aquesta amenaça general sobre les llengües febles i els particularismes no és l’única que plana sobre el català. S’afegeix a les que venen de més lluny i sobre les que ara no cal entretenir-se. Amb tot, el cert és que la convivència lingüística a Catalunya tendeix a l’exemplaritat. Però si és així, ja cal que ens ho reconeguem, és per la renúncia col·lectiva i individual a exercir el catàleg de drets lingüístics en tota la seva amplitud.
La polèmica protagonitzada per l’Ajuntament de Barcelona arran d’algunes escenes teatrals interpretades per la companyia 'Teatro sin Papeles' en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions 2024 és d’allò més oportuna. Ens posa davant dels nas com pot ser de diferent la percepció i interpretació dels mateixos fets per persones i grups que comparteixen la mateixa realitat.
En els esquetxos interpretats per aquesta companyia, la llengua catalana esdevenia la pròpia d’un sistema autoritari que nega el mínim auxili a l’individu per una qüestió idiomàtica. La desesperació de la persona immigrant que parla castellà, però no català s’assimila gairebé a la del jueu a l’alemanya de les primeres lleis racials. La dignitat de l’individu trepitjada en nom del supremacisme lingüístic, fins al punt de negar-li el pa i l’atenció sanitària. 'Teatro sin Papeles' se suposa que ha satiritzat uns fets que pren per certs. I probablement la reacció que ha provocat la seva actuació entre la comunitat catalanoparlant reafirmarà la companyia en el seu prejudici.
Com hem de reaccionar la resta sabent que hi ha persones que viuen la realitat lingüística catalana d’aquesta manera? De natural, la primera resposta, és el menyspreu. Enviar-les a dida o a algun lloc pitjor. Trien Catalunya per fer-hi vida i la manera de mostrar agraïment pel que ha estat la seva terra d’acollida és menysprear-ne la llengua i la teòrica obligació de conèixer-la. Una obligació que, insistim, és només una aspiració que fa inaplicable el principi de realitat.
Com que els catalans hem de ser sempre generosos i flexibles en els usos lingüístics per no ser titllats de llanuts i supremacistes, la resposta convé que sigui una altra. Només que aquesta no pot ser en cap cas contemporitzadora. Educada sí, però també ferma i decidida. L’immigrant ha estat i és benvingut, però té obligacions legals i també morals. I en un país amb dues llengües, això vol dir saber-les totes dues. I és responsabilitat dels poders públics, però més encara de la societat d’acollida, empènyer i forçar –sí, forçar– que això sigui així. Qualsevol altre camí, començant per atorgar-los el benefici del dubte o preguntar-nos a nosaltres mateixos si el català és prou atractiu o no, si té utilitat o no, equival a una baixada de pantalons injustificable. Un menyspreu a la dignitat, sí, però a la dels catalanoparlants.
Tanta paciència, empatia i comprensió com sigui necessària amb qui arriba de fora. Però les coses clares i a la cara: està obligat a aprendre català i també castellà, en el cas de no portar-lo de sèrie. És el seu deure i cal que el compleixi. Per on no passarem la resta, ni tan sols aquells que militem fermament en la moderació i la comprensió d’una realitat complexa que fa imprescindible les cessions permanents en favor de la convivència i la comunicació, és per la vergonya de fer de cornuts i, a més, pagar el beure. Això sí que no.
