Tenir estat de consciència en els temps que ens han tocat viure, comporta caure en l'angoixa, la crispació, la desesperació o la indiferència. Un ciutadà conscient, és una persona que intenta i pretén estar informat. Per tant, llegeix el, o els diaris que considera oportú, escolta la o les ràdios i veu la o les Televisions que te al seu abast i es connecta a Internet. Òbviament doncs, aquest ciutadà, d'entrada està saturat d'informació, que és incapaç de pair, analitzar i racionalitzar, bàsicament perquè l'únic que rep en el cas dels tres mitjans informatius esmentats, és saturació i desinformació. Hi ha molt poc anàlisi al seu abast, i a més, sempre amb el dubte de a quins interessos serveix l'analista, per més honest que sobre el paper pugui semblar.
La proliferació de noticies gairebé negatives, els constant anar i venir de sigles, incomprensibles en més d'un i dos casos. El degoteig de declaracions i contra declaracions, la quantitat de inexactituds que constantment escolta quan toquen un tema que ell més o menys coneix, etc. etc. creen una sensació d'angoixa existencial. I aleshores, el ciutadà vol arribar a tot arreu, pretén ajudar a tothom, no te veu per opinar o replicar - el temps es escàs pels oients a ràdios i diaris - i és va enrocant en si mateix, fins arribar a l'estat d'angoixa que us deia abans. O bé, i encara és pitjor o més preocupant, pot arribar a caure en un estat de total i absoluta indiferència. No pretenc criminalitzar els medis, entre d'altres coses per que ja ho fan ells tots sols, però si és cert que una mateixa noticia, te un abast i un tractament molt diferent segons el mitjà que la difon. Aixó si la arriba a difondre. No cal - suposo - que em prengui la molèstia de donar-vos exemples pràctics. Demà mateix, compreu tres o quatre diaris, escolteu les noticies del mateix número de ràdios i veieu els Telenoticies d'unes quantes cadenes, i observareu la magnitud del fenomen. No pots refiar-te tampoc d'Internet, que en algun moment algun il·lús va pensar que era l'ùnic reducte de llibertat, tot i que si és cert que és potser el que més si assembla. Però no oblidem que de moment encara estem a la època del Salvatge Oest.
Jo, com no soc ni polític, ni periodista ni psicòleg, no us poc donar pas la solució, però si és cert que és bo que sapigueu almenys que no esteu sols, que hi ha una persona que com vosaltres pateix aquesta angoixa, aquest estat de desesperació davant tot, abans de caure en la indiferència absoluta. O potser soc jo qui necessita saber que no en sóc l'ùnic, que algù en llegir aquestes línies assenteixi amb el cap, dient-se: No estic sol.