Ara que al jutge Baltasar Garzón se'l volen carregar entre altres questions per voler aclarir els cassos dels morts de la Guerra Civil, i continuem endavant amb la llei de la Memòria històrica aprovada l'octubre de 2007, he volgut recuperar aquest comentari de setembre de 2008, tal qual, car aquí passa el temps però els problemes i les situacions persisteixen, sense que siguem capaços de sol·lucionar-los..

"Ahir es va aprovar al Parlament espanyol la llei de Memòria Històrica, però pel que és veu nomes contempla una part de la memòria, la de les malvestats i crims dels vencedors durant i després de la guerra civil. Dona la sensació pel que d'aquesta llei m'ha arribat, que s’ha quedat a mig camí amb molts aspectes i un d’ells és oblidar-se de la memòria històrica de l’altre bàndol, abans i durant la guerra. Ho dic perquè per exemple a Barcelona l’ajuntament no fa gaire feia una ruta guiada dels anarquistes, i és clar, de la mateixa manera que si és fes una ruta dels feixistes posaríem el crit al cel, s’hauria de ser també més curós amb l’altre bàndol.
En parlàvem el diumenge amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava el Govern de la Generalitat de Lluís Companys.
A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquella guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre. Es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta, es varen dur a terme moltes venjances personals. "S'ha escrit poc sobre aquests disbarats, últimament ha sortit un llibre que en parla en una zona concreta, l'òmnibus de la mort."

Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers. Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara alguns d'ells en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau.
Ara, si es cert que s'ha s’ha de deixar que la gent sàpiga on estan enterrats els seus desapareguts en combat, hi tenen tot el dret siguin del bàndol que siguin. Faltaria més."