DEL TEMPS MALBARATAT

Entre el dotze i el catorze de desembre de 1970 una colla d'intel·lectuals es varen reunir a Montserrat, en el que va donar després lloc a l'assamblea de Catalunya. Dos anys abans hi havia hagut els aldarulls del Maig del 68 a París i l’olla bullia arreu d’Europa. Era una época en que passaven moltes coses, en que tot estaba canviant i molt depressa, i jo era allà i a l'edat adequada més en cap d'elles hi vaig participar. I ho explico perquè consti en acta i així en quedi constància que, pel maig del 68 no era a Paris (devia ser l’únic català), ni vaig ser tampoc a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, o a la Caputxinada, i molt menys encara he estat fitxat pel TOP o interrogat a les sinistres instal·lacions de la Via Laietana pel malparit d’en Creix. 


En aquella època estava dedicat a viure la meva joventut sense preocupar-me de res, mal que ara en pesi, però ja està fet i així va ser. Almenys no em penjo medalles que més aviat son llànties com fan, ho han fet, molts altres que hi varen participar més o menys com jo i es vanten d’haver estat a tot arreu.I amb tantes ocasions perdudes de viure moments històrics, i tantes altres coses que voldria haver fet i no ha estat així, la percepció és que he malbaratat molt del meu temps. I és cert, i és també que és una de les coses que em sap més greu, aixó, el temps que he desaprofitat al llarg de la meva vida, tot aquest temps malbaratat inutilment que ja no podré recuperar, perdut enmig de fotesses insubstàncials. 


No seria tampoc del tot així, però si és cert que costa administrar equitativament el temps, no voldria tampoc ara donar la impressió que he estat tota la vida vagarejant sense fer ni brot, però si podia haver fet moltes més coses i participat amb d'altres importants o a vegades no tant, però que ara em sap greu no haver-ho fet. Potser és normal perdre el temps, a Proust li va donar per sis llibres, o el Paradís perdut, el llarg poema de Milton que li va dur també el seu temps.

De fet, no crec sigui molt original en aquest aspecte, més o menys és el que deu pensar la majoria del personal en arribar a la meva edat, en girar la vista enrere i cadascu des del seu propi estat de desencís.