L’11 de juliol del 1995, els txétniks serbis varen entrar a la ciutat de Srebrenica, varen separar als homes de les dones i els nens i davant la passivitat de les forces militars de l'OTAN que se suposava eren allí per a protegir als bosnians varen executar entre set i deu mil persones, de les quals se n’han recuperat en foses comunes unes tres mil. I aixó per vergonya de tota Europa va succeir a dues hores d’avió de Barcelona o Paris, nomes fa quinze anys no tres-cents. Vergonya, vergonya, vergonya. Feia gairebé tres anys que l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat de manera fredament calculada i sistemàtica, mesquites, escoles, habitatges i tot el patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament als seus ciutadans..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica preparat i recolzat pel govern de Iugoslàvia presidit per Slobodan Milosevic.
Tot aixó passava aquí al costat i els dirigents europeus malgrat constatar-ho, es rentaven les mans i van ser incapaços de entrar en acció, de prendre mesures contundents contra la barbàrie genocida del règim de Milosevic. Fou aquesta passivitat de tot el món occidental que va donar ales als txétniks per massacrar el poble bosnià.

Libia o Tunisia són molt a prop d'Europa, a menys de dues hores d'avió. Com suceeix també amb Argèlia, Europa té interessos econòmics i de dependència amb aquests païssos. Fruit de la lluita que hi ha a Libia s'està produint una allau de fugitius que abandonen el país per refugiar-se a Tunisia i d'allí intentar sortir de l'inferm en que s'ha convertit el país de Mohammad el Gaddafi. Diuen els americans que potser hauria d'intervenir-hi l'ONU o ells mateixos. El que em pregunto és, perquè?