Parlava abans d'ahir que no hi era a París pel maig del 68 i he explicat en altres ocasions que tampoc havia estat a a la tancada d'intel·lectuals a Montserrat ni a la caputxinada, ocasions perdudes de viure moments històrics, i tantes altres coses que voldria haver fet i no ha estat així. I és cert, i és cert també que una de les coses que em sap més greu, és precisament aixó, el temps que he desaprofitat al llarg de la meva vida, tot aquest temps malbaratat inutilment que ja no podré recuperar, perdut enmig de fotesses insubstàncials. No seria del tot així, però si és cert que costa administrar equitativament el temps, no voldria tampoc ara donar la impressió que he estat tota la vida vagarejat sense fer ni brot, però si podia haver fet moltes més coses i participat amb d'altres, que ara em sap greu no haver-ho fet. Potser és normal perdre el temps, a Proust li va donar per set llibres, o el Paradís perdut, el llarg poema de Milton.Parlant de temps perdut i de llibres, comentava ahir Clídice al seu blog el cas del violinista Nestor Eidler quan explicava en una entrevista a la contra de la Vanguardia de per què va voler estudiar amb un professor en particular: Oistrach.
"¿Por qué precisamente con él?
Yo no estaba conforme con mi sonido. Y escuchaba el de otros grandes violinistas: “Farsantes”, pensaba. Hasta que oí a Oistrach: “Es el único que no miente”, me dije...
No entiendo a qué se refiere…
En los otros percibía interferencias, o físicas o narcisistas... Oistrach era el único que me hacía vibrar, sentía que conectaba con la esencia... ¡Quise tocar como él! Como discípulo de Fedora Aberastury, ella me enseñó el camino a los misterios y hacia Oistrach."
I és curiós, vaig llegir el seu dia aquesta entrevista, i de fet després d'acabar de llegir 2.666 de Bolaño he estat incapaç de llegir res més nou, em limito a rellegir llibres antics, i no necessàriament perquè Bolaño no fos un farsant (que ho era amb un desmesurat i egocèntric afany de posterirat) ni ho siguin els escriptors que no he llegit, ho era un farsant i en les seves novel·les acceptaria expressar el que deia Joan Crawford a Jonnhy Guitar "Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Ja deia Pessoa que els poetes eren grans fingidors i Bolaño era també poeta.
.png "English"){kind=small}
4 Comentaris
Acceptar qui som és també acceptar el nostre passat. A pilota passada és massa fàcil lamentar, però la vida són moltes més coses. No m'agrada el concepte de "temps perdut", crec que és un invent del nostre temps perquè cal perdre el temps per ser qui som, encara que estigui mal vist.
ResponEliminaSi fossis "incapaç de llegir res més nou", no voltaries pels blocs, ni podries pretendre que ningú et llegís...
En Joan té raó: llegint blogs, també llegeixes. D'altra banda, no crec pas que l'acepció de farsant sigui exactament la mateixa en el cas d'Eidler i el que tu poses de Bolaño. Un pot inventar o recrear la realitat, pot mentir descaradament i no ser un farsant. Perquè la qüestió està en l'art, en l'obra. És allí on ens n'adonem si hi ha res més que un ego sobredimensionat sense cap mena de ciència literària o algú capaç de fer-te creure les seves mentides com a pròpies.
ResponEliminaVaja, que en Mourinho no seria un bon escriptor ^^
Joan, em referia a llegir literatura, novel·les, llegeixo molt als blocs, sobretot poesia, pero agafar un llibre en paper i llegir-lo em fa mandra.
ResponEliminaNo ho se Mourinho, ara, el personatge que s'ha inventat possiblement seria un escriptor molt dolent.
ResponElimina