FOTO: PEPE
La primera vegada que vaig anar a votar, era conscient de la importància del ritual i el que significaba, després de tants anys sota el jou del dictador mort al llit. Era l'any 78, i ha plogut molt fins avui diumenge, dia en que ja no je anat a votar ni tan sols en blanc. Simplement em nego a seguir participant en aquesta farsa que no duu enlloc i no soluciona res.
No es tracta ja de llistes obertes o d'eliminar el bipartidisme i per suposat la partitocràcia que tant de mal ha fet i continuarà fent. Ni crec tampoc ambs els ingenus de les places que dispersos ho demanen tot sabent que no assoliràn res. Simplement aparco aquest joc pervers nomenat democràcia i m'oblido d'ell, vull apartar-me de la seva influència i de com l'han pervertit una colla de roins miserables obssessionats només en el poder i les consequencieas que comporta.
M'ès igual qui serà escollit alcalde de Sabadell o de qualsevol altre lloc del país, ni les sigles del seu partit. Són tots pura xusma infumable, detritus de l'esser idealitzat que havien estat suposo en algun moment de lucidesa en coençar la seva aventura política. No en vull saber res d'ells ni de la seva demagogia vulgar i barroera. Tant de bo hi haguès una autèntica revolta que fes justicia, però aixó costa molt d'engegar i fa mandra, i després el mateix sistema es cuida de tornar-ho a pervertir tot. Potser és per aixó que fa temps que a Europa no hi ha revoltes en serio, no serveixen per a res, l'ùnica revolta possible és passar absolutament de tot mentre fas teu el poema de Jaime Gil de Biedma:

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Ja sé que és una retirada en tota regla, però possiblement sia el millor, sobretot si tothom fes el mateix i ningú anés a votar. Més no creieu que els afectaria, compungits, els liders dels partits dirien que prenien nota, que alguna cosa havien fet malament i ens instarien a tornar a votar a les properes eleccions, en les que tornarien com l'escorpí que volia travessar el riu a picar a la seva víctima, sense poder-ho evitar. No hi ha res a fer, no hi ha res a fer, ja ho deia la iaia de l'enterrament de Cioràn.