Quan anys ençà vaig començar a treballar, hi anava amb l’autobús del Martí. Com vivía a la Creu Alta, baixava el transport ja pràcticament ple de Ca N’Oriac hi era força normal en aquells temps anar a la banda del darrere, agafat a la barra i el cos mig a fora puig el cobrador no tancava la porta, entre d’altres qüestions perquè no podia; l’esmorzar a una ma, embolicat amb una fulla de la Vanguardia i l’altre ma agafada a la barra, i així anàvem a la feina gairebé cada dia al matí.
.
Aixó que és impensable a dia d’avui per anar a la feina, en canvi ho hem traslladat a viatjar per oci i als aeroports, coses de la socialització de l’aviació. És enorme la quantitat de gent que viatja d’un lloc a l’altre cada dia i no nomes els mesos d’estiu amb l’aparició dels vols barats, i no van penjats de la barra com a l’autobús perquè no es possible que si no encara ho veuríem en dies punta. Aquest canvi que s’ha produït en els últims anys ha trastocat moltes pautes de comportament social a l’hora de viatjar i ha saturat els nostres aeroports malgrat l’augment de capacitat operativa dels de Reus i Girona, sobre tot aquest últim que ha experimentat un creixement espectacular. Tot aquest canvi ha provocat que la saturació arribi al punt que el personal viatger es mou i és tractat gairebé com si de transport de bestiar es tractés, i no tan sols Ryanair.
.
Però que vols, que pots demanar si te’n vas a Praga en xancletes i per 30€; viatjar en avió, abans, era cosa de privilegiats o ocasional en els demés mortals i tot anava dins d’unes pautes tranquil-les i organitzades, però actualment amb una gent que vol que tot funcioni com un rellotge, que és incapaç d’entendre que amb tant de moviment és normal i lògic que hi hagin esperes, retards, pèrdua de maletes, etc, resulta que tot són queixes i laments. Aneu qualsevol dia d’estiu a l’Aeroport del Prat i fixeu-vos en la quantitat de gent que es trasllada cap una munió de llocs del planeta, la de vols que surten i arriben un rere l’altre, i entendreu que bellugar tanta gent és complex i qualsevol petit incident ho altera tot.

A finals de setembre fa trens anys anàrem a Marràqueix - a finals de setembre, fora de temporada doncs – Doncs bé, la cua d’avions per sortir un divendres a la tarda era enorme, els vaig contar hi en temien dotze al davant i set o vuit al darrere.
.
Tot i que sovint i normalment amb raó s’acusa a l’Administració de manca de previsió, s’ha de reconèixer honestament que aquest augment del moviment del personal pels vols barats no es podia preveure de cap de les maneres i quan es va posar filla l’agulla, ja s'anava per darrere del problema, tot i que amb la ampliació de l’Aeroport del Prat sembla que aquestes mancances estructurals han quedat resoltes.
.
Un altre aspecte curiós i que m’agrada, és quan vaig esperar algú a arribades, perquè és com una mena d’experiment sociològic veure la gent que va sortint pel passadís de la fama efímera com jo l’anomeno. Si us fixeu, la majoria de la gent surt somrient buscant amb la mirada qui els està esperant, bastants parlant o fent veure que parlen pel mòbil i el que us deia, la gran majoria somrient, vol dir doncs que la gent que viatja, deu ser feliç, o almenys ho sembla. La meva neboda que deia que de gran volia ser turista ho devia dir per aixó. Una altre qüestió curiosa es com s’abracen i petonegen gent que en la majoria dels casos fa vuit o deu dies que no es veuen, com si en fes mesos, i que a lo millor la resta de l’any i amb lapses de separació molt més grans no es diuen res. Una altra qüestió en la que m’he fixat és que es veu molt poca gent obesa, lo qual vol dir que els obesos, o no viatgen, o bé no n’hi ha tants com diuen sovint que n’hi ha.
.
Tota aquesta revolució social i d’oci que han significat els vols barats ha estat un canvi, penso que per a bé, perquè la gent pugui conèixer altres llocs i cultures a un preu assequible i comprendre i entendre moltes altres formes de viure, que sempre va bé. Fixem-nos que sense anar molt enrere en el temps, cinquanta anys enrere molta gent gairebé mai sortia del seu poble o ciutat llevat de casos molt puntuals, i aquest enrocament en l’entorn propi propiciava la desconeixença que genera malfiança envers tot alló que desconeixem. Ara ens faltaria segurament aprendre a viatjar, a no canviar el cull de lloc i prou, i conèixer la realitat dels llocs on anem, fora de l’entorn turístic que és gairebé igual arreu. Temps al temps.