"En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia."


*

Com al poema de Jaime Gil de Biedma, així m'he sentit durant la setmana que he estat a Lanzarote, i si està molt bé sense fer gran cosa, pensar poc i passejar per passejar, sense presses de cap mena ni que sigui per anar a sopar, ni cabories a l'ùs que sovint tampoc duen enlloc. Llegir, ho vaig deixar per la tornada que ja he explicat va ser llarga, i l'estada ja l'havia abonat. He viscut com un noble no diré que arruinat però si justet i Espanya continúa igual de ineficient com la descrivia Gil de Biedma (em temo és un estat congénit) i retrobar-me amb la realitat, fotut, almenys ahir dilluns que se'm va fer francament feixuc.
Deia la meva neboda quan era petita en ser-li preguntat que voldria ser de gran, que el que a ella li abellia era ser TURISTA, lo qual no em sembla gens malament, de fet hi ha gent a la vida que ja neix amb el "tot inclós" al canell, més jo no en sóc d'aquests.