Fa uns anys al casal Pere Quart, a Sabadell, l'any en que va guanyar el Premi d'humor i sàtira (que me’l va prendre a mi, vaja) Carles Capdevila, vaig estar una estona des del primer pis mirant cap a baix contemplant el tràfec de gent que anava pujant. Al meu costat fent el mateix hi havia en Josep Maria Espinàs, mentre na Isabel Martí voltava amunt i avall atrafegada. No li vaig dir res a l'il·lustre caminant, els catalans som gent discreta per aquestes coses. Però pensava que no és bo mirar la gent de dalt a baix, dona una espècie de sensació de seguretat, de poder que no és real, com quan t'enfiles a un quatre per quatre, que tens la mateixa sensació, sensació que perds en veure que es xafa exactament igual que un utilitari en cas d'accident. He pensat en Josep Maria Espinàs, millor dit hi vaig pensar ahir, en llegir la seva columna a el Periódico (petit observatori) . L'Espinás fa 62 anys que publica una columna diària, primer a l'Avui i després a el Periódico. Comenta a vegades l’Espinàs que aquest fet de publicar una columna diària per a ell no és cap rutina ni cosa feixuga, ans al contrari es tracte del repte diari de dir: avui de que parlaré, i així durant seixanta i dos anys.

Suposo que com tots, cadascú al seu nivell, sempre deu tenir algun comentari un xic intemporal guardat per emergències, com sempre he pensat fan els ninotaires diaris, en el cas que falli la inspiració o es doni alguna causa fortuïta. Al meu nivell, faig el mateix, des que vaig començar aquest bloc el 31 d¡agost de 2006, he publicat sobre tot a partir de gener de 2007 mínim un comentari cada dia i a vegades més d'un, que tinc una certa incontinència (JA HO SÉ) i normalment, com avui, és una idea de comentari que va sorgir ahir en llegir l'Espinàs (com faig cada dia), i encara que en el meu cas només fa cinc anys, a banda que ja sé no podré arribar als seixanta, és bo, sobre tot a certa edat provecta com la meva en que un es podria adotzenar més del compte, estar en actiu cada dia no ja per qui entri a tafanejar si més no per a un mateix, al cap i a la fi la cosa blocaire és prou endogàmica.

La Fotografía de l'Espinàs com no, és amb la seva inseparable pipa a la que espero no li acabin posant un molinet de vent com varen fer al metro de París amb Monsieur Hulot.