Groucho Marx deia: “La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados.” I no anava errat. La Crisi fins ara no ha estat encara del tot una crisi, o dit d'una altra manera s'ha pogut més o menys trampejar amb el cobrament de l'atur per molts que s'han quedat sense feina, l'ajuda del teixit social molt arrelat a casa nostra i també per l'economia submergida. Però el preocupant és que el Govern de l'Estat en comptes d'afrontar-la i de buscar solucions a mig i llarg termini per reinventar l'economia del País atès el model productiu en que ens hem basat fins ara està esgotat, s'ha limitat ha aplicar mesures populistes de curta volada com el 400€ o el famós i inùtil pla E, o altres pedaços en aquesta línia populista, sense conscienciar als ciutadans que el pitjor de la crisi encara està per arribar, i que així com la resta de països de la Comunitat Europea comencen a veure com es diu ara alguns brots verds, aquí seguim instal·lats en l'ermot sense possibilitat de recuperació possible a mig o a llarg termini, ni que sigui per seguir la inèrcia de la resta.
El problema d'Espanya és molt més profund, atès estem perdent les industries que com una gota malaia van tancant o traslladant-se a altres països, s'ha deixa't abandonada la petita i mitjana empresa a la seva dissort, el totxo necessitarà cinc o més anys per recuperar-se i el turisme anirà cada vegada enrere mica en mica, absorbit per llocs nous amb millor oferta. I no serà que no hi ha gent que té les idees clares del que s'hauria de fer, però el Govern autista no se n'assabenta o no se'n vol assabentar atès algunes de les mesures que s'haurien de posar en marxa ja, no són de foto als diaris ni de fàcils redits electorals. Aqui priva només el gest, la noticia impactant d'una mesura que possiblement no servirà per a res o que ni tan sols s'aplicarà, però ja s'ha dit i s'ha aconseguit el titular que és la màxima aspiració que tenen els nostres governants.
I és que el problema és molt de fons i ve de lluny, de fet de la mateixa manera que la dictadura comunista va produir generacions de treballadors improductius que malvivien sense gaire esforç, aquí en una altra mesura va succeir el mateix sota el franquisme, sinó, ¿perquè la productivitat espanyola està a dia d'avui a nivells del 1975?, i la fugida d'empreses qual gota malaia es constant mentre les que aguanten aquí és a base d'ajudes multimilionaries de l'Estat a fons perdut i a llarg termini inútil.
Aqui s'ha estirar més el braç que la màniga i tothom s'ha apuntat al diner ràpid i fàcil, sense posar unes bases empresarials a mig i llarg termini. Ens hem comportat com si fóssim rics anant a la feina amb cotxes de més cilindrada i prestacions que el del cap, un altre cotxe per la dona, vacances a Thailandia o al Carib, segones residencies, etc etc, i no ens ho podíem permetre, però ho hem fet (ai si el Banc Cetelem i altri parlessin!).
Ara, amb un Govern que va fer uns pressupostos utòpics, on per cert es veu que varen decidir retallar un 16% la partida destinada a recerca i desenvolupament, lo que demostra la seva ineficiència i nul·la visió de la realitat, tothom està esparverat i comença a tenir clara consciència del que ens ve al damunt.Un Govern mort i enterrat i amb un que el substituirà que no ofereix cap garantía de poder solucionar res.
A tot aixó, Bancs i Caixes generosament dotats per l'administració per mig tapar les seves vergonyes malfien els uns dels altres i s'uneixen per evitar el cataclisme, tot plegat per salvar-se ells i els seus mobles, mentre la resta veiem astorats com se'ns enfonsa l'edifici en fallar els fonaments, i els qui no con Unnim, Catalunya o la CAM se'ls queda l'Estat, pagant amb diner públic.
I és per aixó, perquè els fonaments de l'economia productiva d'aquesta societat s'han ensorrat que la solució rau en buscar noves maneres fent molta pedagogia que sovint pot resultar impopular de cara a unes eleccions, en el sentit de que hem de canviar en la nostra manera de viure i adaptar-nos sense renunciar a res fonamental a una austeritat de la que no havíem d'haver sortit, L'única propietat que tinc és el meu cos, la resta es gairebé tota prescindible, que sent aquesta una presa de posició realista és també útil atès evita frustracions innecessàries i deliris de grandesa sovint de poll resucitat que és el que hem estat aquests anys. Som pitjor que els pobres, un pobre no te res però tampoc deu res, nosaltres som pobres, devem diners i a sobre en el millor dels casos hem de seguir treballant per continuar sent pobres.
Fins ara hem tingut una crisi assumible com altres que hem passat i a empentes i rodolons ens n'hem sortit estirant del mateix sistema, però ara en comença una de nova d'unes dimensions desconegudes per a nosaltres per a la que no estem preparats i les receptes econòmiques antigues ja no valen. Benvinguts a la crisi...acaba de començar!, o aixó diu Santiago Niño Becerrra.