Avui és el dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. D’un d’aquests 12 d’octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, o potser algun menys. Amb el pare i la mare i la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt frequent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als pobles obrien el diumenge (el negoci ésel negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.
En un bar tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.

M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra.
El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma dedefinir-lo
- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.
- És que m’avorreix, fou la meva contesta.
Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.
- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.

L’home és va aixecar i em va dir:
Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota.... i la remenava bé. Ho recordo perfectament, malgrat el pas dels anys és d’aquelles situacions que no s’obliden.