En aquest escrit del febrer de 2010, que teniu a continuació, em preguntava que se n'havia fet dels 'imparables'. Fins avui no n'havia sabut res més d'ells, però aquest comentari que m'han deixa't al bloc, comenta (valgui la redundància) que tornen a estar en actiu i els podeu trobar a Facebook.

"Amics meus, ara els Imparables són també al facebook Us convido a que fer una visita a la plana i voreu que van fen coses, que no han desaparegut... 

"ON SÓN ELS IMPARABLES?
Francesc Puigcarbó on 27/02/2010

"Els Imparables més que un lobby de poder, que és el que els detractors ens han dit més vegades, o una generació literària, jo diria que és un grup de persones, fins i tot de generacions diverses, que hem coincidit en compartir una actitud davant la literatura, i fins i tot en alguns casos davant la vida. Que és una actitud, per dir-ho aviat, de rebuig de la contenció. Jo crec que el que li ha sobrat moltes vegades a la literatura catalana moderna ha estat precisament això, contenció, molt de fer passar l'artesà per davant de l'artista, un excés d'una determinada idea de la humilitat i de l'anar fent, d'herència noucentista en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, aquell gust per l'obra ben feta, entenent per ben feta una cosa ben construïda però innòcua. Aleshores la nostra reacció ha sorgit de manera espontània, i senzillament ens hem anat trobant, pel simple fet d'haver coincidit en època i espai. I que alguns de nosaltres hem fet amistat. En el meu cas, especialment amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Però, després hi ha hagut gent diversa que d'una manera o l'altra s'ha vist vinculada o s'ha vist reflectida en aquesta actitud, i també ens hem anat aproximant. Avui en dia des de poetes de la nostra edat, com Joan Elies Adell, de Tarragona, o Lluís Calvo o Susanna Rafart, per dir-ne alguns, o Txema Martínez Inglés, de Lleida, o gent més jove, com Marc Masdéu, que és un poeta de Matadepera que va publicar el seu primer llibre l'any passat, fins a gent més gran, com Miquel de Palol, que més d'una vegada s'ha pronunciat a favor d'aquesta nova manera d'entendre les coses, que no és gens nova!, pareix nova perquè per ventura feia temps que ningú no ho havia plantejat en aquests termes, però en realitat no ens hem inventat res. El nom d'Els Imparables forma part de l'anècdota, és una cosa que no va ser ni volguda ni cercada, sinó que és la típica gracieta mediàtica que apareix quan menys la t'esperes, i var ser arrel de quan Hèctor Bofill va guanyar el Premi Josep Pla. Llavors, com a crit d'eufòria se li va acudir dir que feia partíceps del premi als seus companys de generació que estaven imparables. I a partir d'aquí va quedar. I arriba un moment que, com que te'l refreguen una vegada i una altra, decideixes fer com els modernistes, i dius: idò sí, serem els imparables. I, a més, ens presentarem com a tals. Moltes vegades han dit que ens hem autodenominat Imparables, i no, no ens hem autodenominat res, ni en cap moment hi havia la idea d'organitzar-nos. Tot plegat, però, ha servit per a produir un debat. I més enllà de les anècdotes i de les estirades de monyo més o menys gratuïtes, i qualque vegada lamentables, s'ha acabat produint un debat estètic, i això ha estat molt bé."
Aquesta es la versió d'en Sebastiá Alzamora sobre el moviment dels imparables que podeu llegir sencera aquí.

Diguessim que aquesta seria la versió oficial, i és curiós el moviment dels imparables que neix de la consecució del premi Pla per una novel·la “raonablement infumable” “l’últim Evangeli”de Hèctor López Bofill, o Hèctor Bofill, el Lopez va i ve i no dic que sigui cosa d’ell, simplement apareix o no. Dic curiós perquè de qui més es parla d’aquest grup és precisament el més incapacitat dels seus components o possiblement l’únic que ho és, puig la resta son tots del primer a l’últim gent que m’agrada molt la seva producció sigui en vers o en prosa. Seria el cas d’en Manel Forcano, Susanna Rafart, Joan Elies Adell, Sebastià Alzamora, Marc Masdeu o en Miquel de Palol, dels qui se’n parla més o menys i més d'uns que altres, però a nivell individual, no com a part del moviment.
De fet, el moviment com a tal amb manifest inclòs, va fer arrancada de cavall i parada de burro, quedant-se en un mer foc d'encenalls, i per acabar-ho d’adobar el Sr. Bofill es dedica a la política i algun dels imparables fins i tot és al Facebook. Però el moviment com a tal fa gairebé un parell d'anys que ha desaparegut del mapa cultural, no així els seus components.
Volien ser trencadors i han acabat per no trencar ni un plat, s'han diluit com el sucre en el café en els llimbs de la seva pròpia inconsistència com a moviment, i és una llàstima."

Doncs bé, ja sabeu on són, i jo que me n'alegro, han resurgit qual au Fènix, o potser no se n'han anat mai del tot i he estat jo qui els havia perdut la pista.