La crisi financera islandesa va portar el país a la fallida. A finals del 2008 el seu deute bancari equivalia a diverses vegades el seu PIB. El Parlament va proposar que la paguessin les famílies amb una quota mensual durant els pròxims 15 anys al 5,5% d'interès. Però el poble va dir no i va decidir jutjar els responsables de la crisi: diversos banquers i executius van ser detinguts i s'ha jutjat a l'ex primer ministre, Geir H. Haarde. El poble s'ha organitzat mitjançant assemblees i està modificant la Constitució. "Ha estat una revolució contra el poder polític-financer neoliberal que ens ha conduït a la crisi", diu Gunnar. El seu documental Maybe I should have explica els fets. No l'he sabut trobar doblat al castellà però hi és sots-titulat amb anglès.
Val a dir que Islàndia té uns tres-cents trenta mil habitants amb llarga tradicio democràtica i de consciència social. De la mateixa manera que el País Basc ja té l'independencia pràctica d'Espanya en ser poc més de dos milions, aqui no tenim res a pelar, en som set i mig. Massa gent i massa producte interior brut aportat. Per tant, a seguir pagant per salvar els bancs i els seus malbarataments, així com els d'Ajuntaments, Governs autonómics i Central, me entre els banquers continúen cobrant sous astronòmics i fent-se plans de pensions d'escàndol. Potser hauriem de sortit tots al carrer i fer la revolta d'una punyetera vegada, cremar bancs i caixes en comptes d'Esglèsies o Convents, que els temps han canviat. Però no ho farem, possiblement perquè estem cansats. Farts de tanta incompetència i barra i cansats, molt cansats. Que déu beneeixi Islàndia.