NO HI HAVIA LA PLATJA SOTA LES LLAMBORDES

El més de maig d’enguany farà quaranta quatre anys de la revolta popular a França, dels dies irats del maig del 68. Una revolta que varen començar els estudiants, que va anar creixent de manera espontània i anàrquica i a la que s’hi apuntaren sindicats i el Partit comunista, amb un Daniel Cohn Bendit de nomes 23 anys com a líder màxim dels estudiants i un Jean Paül Sartre per allí el mig sense assabentar-se de res com gairebé sempre. Eren temps de canvis, de revolucions a Argelia, a Cuba, a la Xina amb la seva revolució cultural, fou assassinat Martin Lhuter King i emmig el desastre de la guerra del Vietnam.

No deixà de ser una revolta condemnada al fracàs des del primer moment. Romàntica, eixelebrada i utòpica. De Gaulle no es va immutar, és limità a esperar, a dividir l’enémic, deixar de pagar als sindicalistes i deixar passar el temps, prometre unes eleccions anticipades i a finals de juny es va dissoldre la revolta, entre d’altres qüestions perquè vaguistes i vaguejats, revolucionaris i revolucionats se n’havien d’anar de vacances. I no ho dic en broma.

Volien canviar-ho tot i tot va seguir igual, ho explica molt bé el filósof y lingüista francés Jean-Claude Milner, un dels propagandistes mé distingits del movimient “Salvar las humanidades”, va publicar un llibre titular "L'arrogance du présent. Regards sur une décennie, 1965-1975. No es va revolucionar res però varen canviar moltes coses momentàniament, per diluir-se després. La evolució posterior va venir per si mateixa no per aquell moviment que vist amb la perspectiva del pas dels anys, no deixà de ser una “performance” d’uns quants estudiants avorrits a qui se’ls hi va escapar de les mans el control de la situació sense que en fossin conscients en cap moment, i altres oportunistes aprofitaren per apuntar-s'hi.

Després en tornar a la normalitat, entre d’altres coses s’adonaren que sota les llambordes no hi havia la platja, sinó les clavegueres de l’Estat, que el poder seguia i seguiria sense imaginació pels segles dels segles, que prohibit prohibir no era més que una frase enginyosa sense cap sentit, que les revoltes s’havien acabat i que en aquestes lluites acaben guanyant sempre els mateixos.

Fou bonic mentre va durar, ho vaig poder seguir prou bé en estar fent la “mili” a Palma de Mallorca on arribaven diaris francesos que ens permetien informar-nos del que no deien els diaris franquistes. I no ens enganyem, d’haver triomfat la revolta (fet impossible) no hauria servit per a res, vegis com ha acabat la revolució Cubana, sense anar més lluny. 

Sabem que els triomfadors d'haver aconseguit els seus propòsits haurien caigut en els mateixos tics i errors que els qui volien enderrocar, o pitjor encara, i aixó en Jean Paül Sartre, si que ho sabia.