A mi, que sóc de poc i mal menjar, que de fet menjo per sobreviure i que dono al fet de menjar el mateix rang que el de cagar, atès un acte  és consequéncia de l'altre i de fet són dues servituts que comporta aquest cos físic i escadusser del que ens han dotat aquells, i fins i tot en alguns casos sublims, el plaer de cagar - en el meu cas - por superar al de menjar......,  reconec no entendre la obssessió per menjar de la gent gran, jo que ja veig que mai seré gent gran en aquest sentit. 
Avui, com cada diumenge he anat a esmorzar amb el Santiago, el meu pare, que per cert en farà 95 el proper dia 22 d'aquest més. El tenim preocupat, perquè segons ell ha perdut la gana: üs explicaré que ha esmorzat avui i traieu-ne volsaltres les pròpies consequències: una llesca de pa de pagés de mig encara calent, sucada amb tomata - sense sal - i regada amb oli d'oliva, i més embotit del que es podria dipositar sobre la llesca, acompanyat tot amb un got de vi. Després un actimel per prendre's les pastilles de l'asma, el vertígen i el cor... i, a continuació, un café llarg amb una bona dosi de Ballantine's que diu el Santiago que és bo per la circulació, i jo que m'ho crec i l'acompanyo, però sense pastilles i el Ballantine's sól, res de barrejar-lo amb el café que no estic per aquestes collonades. Però la cosa no acaba aqui, després mentre preparava l'esmorzar de la Mercé encara s'anava cruspint els cereals d'ella per esmorzar. Que fotut deu ser haver perdut la gana de menjar. Quan segons ell perd la gana, se'n va al metge esperitat i m'imagino que aquest quan el veu entrar ja tremola. La setmana passada quan li va dir per enèsima vegada que havia perdut la gana, el metge li va contestar: Mengi el que li vingui més de gust i sobretrot coses dolces....