Ray Bradbury ha mort als 93 anys, conegut sobretot per les seves Crónicas Marcianas o Farenheit 451º que va portar Truffaut al cinema, va escriure també molts contes, aquest n'és un ells.

"La nit bufava a l'escassa pastura de l'erm. No hi havia cap altre moviment. Des de feia anys, al casc del cel, immens i tenebrós, no volava cap ocell. Temps enrere, s'havien ensorrat alguns pedrots convertint-se en pols. Ara, només la nit tremolava en l'ànima dels dos homes, encorbats al desert, al costat de la foguera solitària, la foscor els bategava calladament a les venes, els colpejava silenciosament als canells i les temples. Els llums del foc pujaven i baixaven pels rostres espantats i es bolcaven en els ulls com esquinçalls ataronjats. Cada un dels homes espiava la respiració feble i freda i els parpelleigs de llangardaix de l'altre. Per fi, un d'ells va atiar el foc amb l'espasa.

- No, idiota, ens delatarás!

- ¡Què importa! -Va dir l'altre home-. El drac pot olorarnos a quilòmetres de distància. Déu, fa fred. Voldria estar al castell.

- És la mort, no el son, el que busquem ..

- Per què? 

Per què? ¡El drac mai entra al poble!

- Calla, ximple! Devora els homes que viatgen sols des del nostre poble al poble veí.

- Que se'ls mengi i que ens deixi arribar a casa!

- Espera, escolta!

Els dos homes es van quedar quiets. Van esperar molt de temps, però només van sentir el tremolor nerviós de la pell dels cavalls, com tamborins de vellut negre que repicaven en les argolles de plata dels estreps, suaument, suaument.

- Ah ... -El segon home va sospirar

-  Quina terra de malsons. Tot passa aquí. Algú apaga el Sol, és de nit. I llavors, i llavors, oh, Déu, escolta! Diuen que aquest drac té ulls de foc i un alè de gas blanquinós, se li veu cremar a través dels erms foscos. Corre traient foc pels queixals i sofre, cremant la pastura. Les ovelles aterrides, embogeixen i moren. Les dones donen a llum criatures monstruoses. La fúria del drac és tan immensa que els murs de les torres es commouen i tornen a la pols. Les víctimes, a la sortida del Sol, apareixen disperses aquí i allà, sobre els turons. Quants cavallers, pregunto jo, hauran perseguit a aquest monstre i hauran fracassat, com fracassarem també nosaltres?

- Suficient, et dic!

- Més que suficient! Aquí, en aquesta desolació, ni tan sols sé en quin any estem.

- Nou-cents anys després de Nadal.

- No, no -va murmurar el segon home amb els ulls tancats

- En aquest erm no hi ha Temps, hi ha només Eternitat. Penso de vegades que si tornéssim enrere, el poble hauria desaparegut, la gent no hauria nascut encara, les coses estarien canviades, els castells no tallats encara en les roques, les fustes no tallades encara en els boscos, no preguntis com ho sé; l'erm ho sap i m'ho diu. I aquí estem tots dos, sols, a la comarca del drac de foc. Que Déu ens empari!

- Si tens por, posa't la teva armadura!

- Per a què? El drac surt del no-res, no sabem on viu. S'esvaeix en la boira; qui sap on va. Ai, vestim la nostra armadura, morirem abillats. Enfundat a mitges en el corselete de plata, el segon home es va aturar i va girar el cap. A l'extrem de la fosca camp, ple de nit i de res, al cor mateix de l'erm, va bufar una ràfega arrossegant aquesta pols dels rellotges que usaven pols per comptar el temps. Al cor del vent nou hi havia sols negres i un milió de fulles carbonitzades, caigudes d'un arbre tardor, més enllà de l'horitzó. Era un vent que fonia paisatges, modelava els ossos com cera tova, enterbolia i espessia la sang, dipositant-la com fang al cervell. El vent era mil ànimes moribundes, sempre confuses i en trànsit, una boira en una boira de la foscor, i el lloc no era lloc per a l'home i no hi havia any ni hora, sinó només dos homes en un buit sense rostre de gelades sobtades, tempestes i trons blancs que es movien per darrere d'un vidre verd; l'immens finestral descendent, el llampec. Una ràfega de pluja va inundar l'herba, tot es va esvair i no hi va haver més que un murmuri sense alè i els dos homes que esperaven a viure amb el seu ardor, en un temps fred 

- Mira ... -Va murmurar el primer home

- Oh, mira, allà. A quilòmetres de distància, precedint-lo, un càntic i un rugit: el drac. Els homes van vestir les armadures i van muntar els cavalls en silenci. Un monstruós ronc va trencar la mitjanit deserta i el drac, rugint, es va acostar i es va acostar encara més. L'enlluernador espiell grog va aparèixer de sobte a la part alta d'un turó i, de seguida, desplegant un cos fosc, llunyà, imprecís, va passar per sobre del turó i es va enfonsar en una vall. 

- Avia! Esperonem les cavalcadures fins a un clar. Passarà per aquí!

Els homes empunyaren les llances i les viseres van caure sobre els ulls dels cavalls. 

- Senyor!

- Sí, invoquem el seu nom. En aquest instant, el drac va envoltar un turó. El monstruós ull ambarí es va clavar en els homes, il·luminant les armadures amb centelleigs i resplendors rogencs. Hi va haver un terrible crit planyívol i, amb ímpetu demolidor, la bèstia va prosseguir la seva carrera.

- Déu misericordiós!

La llança va colpejar sota l'ull groc sense parpella i l'home va volar per l'aire. El drac se li va abalançar, el va esbucar, el va aixafar i el monstre negre va llançar a l'altre genet a uns trenta metres de distància, contra la paret d'una roca. Gemegant, gemegant sempre, el drac va passar, vociferant, tot foc al voltant i a sota: un sol rosat, groc, taronja, amb plomes suaus de fum encegador.

- Has vist? - Va cridar una veu -. 

No t'ho havia dit?- 

Sí! Sí! Un cavaller amb armadura! L'hem atropellat!

- No t'atures?

-Em vaig aturar un cop, no vaig trobar res. No m'agrada aturar-me en aquest erm. Em posa la pell de gallina. No sé que sento.

- Però hem atropellat alguna cosa.

El tren va xiular una bona estona, l'home no es va moure. Una ràfega de fum va dividir la boira. 

- Arribarem a Stokel a l'horai. Més carbó, eh, Fred?

Un nou xiulet, va desprendre la rosada del cel desert. El tren nocturn, de foc i fúria, va entrar en un barranc, va enfilar per un vessant i es va perdre a la llunyania sobre la terra gelada, cap al nord, desapareixent per sempre i deixant un fum negre i un vapor que pocs minuts després es van dissoldre en l'aire quiet.

FI