- El Santiago, el meu pare - 
Com cada diumenge des que em vaig casar, he anat a esmorzar amb el meu pare. El Santiago, el meu pare, m'espera amb la gosseta (la Tina) al carrer, arribo amb el pa acabat de coure de Cal Valls i pugem al pis per no despertar a la Mercè, esmorzem, prenem cafè si el meu pare ha resolt el seus problemes congènits amb la cafetera, on o hi falta cafè o l'aigua, xerrem de futbol o política, o a vegades m'explica històries de la guerra. Aprofito ara que he trobat la manera d'eliminar el flash de la màquina de retratar per quedar-me amb l'imatge d'uns quadres que vaig pintar per el meu pare. 
La TINA
Sortint em trobo a la Carmina passejant el seu gos amb un vestit ibicenc - ella, no el gos - (no em reconeix). Dono una volta amb la bici per la plaça del mercat que tot just es desperta. Torno cap l'ajuntament on estan muntant un mega estelada per la cosa aquesta de la marxa per la independència. No hi ha massa ambient, hi  ha qui encara no ha entès quin és el sentit global de la independència, que no és òbviament cumbaià. 
Pujo amunt i em trobo a la Trey, la veïna de sota casa, es diu Teresa, però el seu marit en Miquel - ja traspassat - li deia Trey i Trey li va quedar (és la cunyada de la Carmina, la del vestit ibicenc que té ja 70 anys i que no m'ha reconegut). Em trobo a la Trey a la seva sortida de Missa de l'Església de la Creu Alta. Li dic si vol pujar a la bici, però entenem tots dos que ja no és el moment, ni ella hi cap, ni jo tinc forces per empènyer-nos a tots dos. Xerrem de Déu, del cel i l'infern, del Miquel, el seu home, a qui no ha anat a veure mai més al cementiri des que el varen enterrar. Allì no en queda ja res - em diu -.

La Trey és d'aquells persones que em desconcerta, perquè sent intel·ligent i lúcida com és, creu en Déu i en una altra vida més enllà d'aquesta, lo qual, com ella mateixa em deia, ho fa més fàcil que no pas per els agnòstics que no creiem en res més enllà de la mort. I és que no hi-ha res mes enllà de la mort Trey, li deia, res de res.
Arribo a casa, i recordo que haig d'avisar al Santiago que prepari l'escalivada, que al migdía hi anirà la Pilar, la filla de la Mercè a fer-els-hi el dinar. La Pilar és vídua, vídua massa aviat, tot just quan s'acabava de jubilar el seu home, un càncer fulminant se'l va endur en quatre dies.... Us deixo, que diu la Nuri que l'haig d'ajudar a plegar un parell de llençols i ja és hora de treure la pols del menjador.
I això és la vida, aquestes petites coses que fan que el món rutlli en la seva cadència quotidiana, fora de l'espai amorf de crisi, retallades i bajanades variades, la majúscula vida en minúscules que és la nostra, la personal, la de sempre...




Afegeix la llegenda

còpia d'un quadre d'en Pujol Grabolosa que vaig pintar per el meu pare