Si les persones fóssim veritablement honestes, reconeixeríem sense embuts que a qui més estimem, és a nosaltres mateixos, sobretot els homes, que tenim una facilitat innata per defugir tot compromís que ens impliqui excessivament en qualsevol afecte, encara que sovint manifestem el contrari.
Tags:
33
Home, amb matisos, potser...jo crec que a qui més estimo són als meus fills, però no sé qui escollir després, si el meu gos o la resta....
Ui, perdó, estimo els meus fills!!!
(amb la ràbia que em fa veure-ho mal escrit)
Hay una frase que me encanta, "Cuanta más gente conozco, más me gusta mi perro.." , solo ocurre que no tengo perro...
Y otra al hilo..
¿Te gustan los niños?
Señora, yo como de todo...
Los hijos creo que, "en teoría", son los más queridos y digo, en teoría, porque las cosas ahora van bien y las familias son reducidas.
No se yo si en una familia como la de mi abuelo con 17 hermanos y comida a "carta" (al que le salia el as de oros) los cariños son iguales...
Un saludo..
Ens hem d'estimar a nosaltres mateixos. El problema és que ens estimem malament; perquè si ens estiméssim bé, estimaríem els altres com a nosaltres mateixos, que és la millor manera d'estimar-se a un mateix sense denigrar-se ni denigrar.
El que prioritza la seva comoditat o la seva ambició per damunt del bon tracte o del bé general, s'estima fatal. Per tant el problema no és que ens estimem, sinó que ens estimem malament. És necessària l'autoestima per poder estimar bé els altres.
Yo quiero con locura a mí familia. Soy ciudadano de Barcelona y mís hermanas viven en Venecia, Reggio Calabria y Milán....Nos solemos ver una vez al año ¡¡¡¡ es genial...Y como dijo maese Corleone : Contento tú, contento io.
els pensaments curts i aforismes solen ser excessivament esquemàtics Zel. Quan als fills, deia Cioran que el primer que hauriem de fer si cometien l'error de tenir-ne, era estrangular-los per evitar-els-hi el patiment de viure. En aixó, veus, no hi estic d'acord, clar que tel's estimes i fas per ells tot i més, potser perquè en el fons tens un cert sentit de culpabilitat d'haver-los dut aquí. Fer-los és fàcil, amb cinc minuts o menys n'hi ha prou, el que és dificil és pujar-los dia a dia i seguir-los sense destorbar, si pot ser.
son los más queridos Temujin, pero hay que dejarles volar solos y no agobiarlos ni sobreprotegerlos excesivamente.
también hay otro dicho Temu: De pequeños te los comerías de majos que son y de mayores te sabe mal no haberlo hecho.
Molt bona reflexió Jeremias, molt encertada, però el que dius, ens costa molt fer-ho
ah! Miquel, la familia...clar, en ser mig italià et tira la part positiva de la Cosa Nostra, car hi ha dinars familiars - sobretot per nadal - que solen acabar a hosties.
Tenir un fill i voler que sigui el teu continuador en qualsevol aspecte, o voler que s'assemblin a tu, és un acte d'egoïsme
mai m'ha passat pel cap Josep, i qui així obra els hi fa més mal que bé, o quan alguns pretenen que els seus fills arribin més llunys del que ells han arribat a la vida, vegis els casos d'en Sergi Bruguera o Toni Elíes.