A LA MEMÒRIA D'UN CARGOL TOSSUT

De la mateixa manera que no he llegit l’Ulysses d’en Joyce per peresa mental, (ja se’l va llegir en Joel Joan a Plats bruts per mi) reconec que cada vegada em fa més mandra llegir novel·les, i en dir novel·les vull dir novel·les, res de Da Vinci, Catedrals i cia, que ara tant s’han posat de moda. Prefereixo llegir contes i sobre tot molta poesia.
Aquest fet em tenia preocupat: t’estàs tornat mandrós - em deia – I una merda! Em contestava a mi mateix, o sigui a un hom, no t’empasses 2666 d’en Bolaño.? Si! em contestava altra volta a mi mateix, - que és com fregar l’esquizofrènia – però en aquest cas és diferent, com t’agrada, t’hi apliques. Ja! reblava, però alguna cosa em falla, el que no sé és quina.
La resposta em va venir de l’ultima pàgina de “el Periódico” fa ja temps i era d’en Joan Oller, que no sé exactament qui és, em sembla que era comissari cultural d’alló de Frankfurt i de Comediants o alguna cosa d’aquestes. Bé, deia Joan Oller, doncs aixó, que llegia contes i poesia i poca cosa més, que els arguments de les novel·les li sonaven a cosa ja llegida abans, a “deja-vu” i que el què a ell li agradava, era asseure’s a la terrassa d’un bar i badar.
Doncs aixó, m’he adonat que el que a mi m’agrada és badar, llàstima que bado per la vida en general i aixó no se si és bo. Fins i tot bado anant en bicicleta, que de vegades frego la llei de la gravetat en circular amb cadència de quadre victorià mentre ho tafanejo tot, fins al punt que un dia cauré. I tafaner com sóc de mena a banda de badar m'hi fixo i em puc passar una bona estona intentant convèncer a un cargol perquè no travessi una carretera que seria la seva mort segura., però el cargol que debia ser aragonés "erre que erre" de camí a la seva fi. Mes tosut ell que jo no el vaig convencer i m'en vaig anar pero no veure com segurament en una carretera prou transitada con és la que duu a Matadepera i donada la seva lentitud. seria esclafat per algún velocípiede de dos o cinc rodes que s'ha de comptar també la de recanvi.

_
En resum que penso que badar és bo i més en una época en que la gent va sempre apressada corrent cap enlloc; s'aprèn molt encara que no ho sembli a primera vista, potser perquè s'aprenen coses petites, com la història del cargol. Ah! i quan surto a badar, sempre duc la màquina de retratar per si de cas i una llibreta i un llapis per si se m'acut alguna cosa. Més d'un poema ha sorgit mentre em dedicava a la més noble de totes les arts, l'art de badar.

aquest escrit està dedicat a la memória del cargol tossut.