FOLLAS NOVAS


"I encara que després Amalfitano, en la biblioteca de la universitat de Santa Teresa, trobà dades bibliogràfiques sobre Rafael Dieste que confirmaren el que ja havia intuït o l’hi havia deixat intuir don Domingo Garcia-Sabell en el pròleg, titulat “La intuïció il·luminada” i on fins i tot es concedia el luxe de citar a Heidegger (Es gibt Zeit. Hi ha temps), durant aquell capvespre en que recorregué com un latifundista medieval el seu reduït fons erm, mentre la seva filla, com una princesa medieval, s’acabava de maquillar davant del mirall del banc, no aconseguí recordar de cap de les maneres, ni perquè i on havia comprat el llibre ni com aquest havia acabat embalat i expedit juntament amb altres exemplars més familiars i més estimats rumb a aquesta populosa ciutat que desafiava al desert entre la frontera de Sonora i Arizona. I aleshores, just aleshores, com si fos una pistoletada de sortida d’una sèrie de fets que es concatenarien amb conseqüències unes vegades felices i altres vegades funestes, Rosa sortí de casa i va dir que se n’anava al cinema amb una amiga i li preguntà si tenia claus i Amalfitano va dir que si i escoltà com la porta es tancava de cop i després les passes de la seva filla que recorrien el caminoi de lloses mal tallades fins la minúscula porta de fusta del carrer que no l’hi arribava ni a la cintura i després les passes de la seva filla en la acera, allunyant-se en direcció a la parada de l’autobús i després el motor d’un cotxe que s’engegava. I aleshores Amalfitano caminà fins la part davantera del seu jardí estrallat i estirà el coll i en treure el cap al carrer no va veure cap cotxe ni Rosa i apressà amb força el llibre de Dieste que encara sostenia en la seva mà esquerra. I després mirà al cel i va veure una lluna massa gran i massa arrugada, tot i que encara no havia caigut la nit. I després es dirigí una altra vegada cap el fons del seu jardí empobrit i durant uns segons es quedà quiet, mirant a destra i sinistra, davant i darrera, per si veia la seva ombra, però encara que era de dia i cap a l’oest, en direcció a Tijuana, encara brillava el sol, no aconseguí veure-la. I aleshores es fixà en els cordills, quatre fileres, lligats, per una banda, a una espècie de porteria de futbol de dimensions més petites, dos pals de no més d’un metre vuitanta enterrats en la terra i un tercer pal, horitzontal, clavetejat als altres per ambdós extrems, lo que els hi concedia, a més a més, certa estabilitat, i del que penjaven els cordills fins uns ganxos fixats en la paret de la casa.

Era l’estenedor de roba, encara que només va veure una brusa de Rosa, de color blanc amb brodats ocres al coll, i un parell de calces i dues tovalloles que encara regalimaven. A la cantonada, en un casota de totxos, hi havia la rentadora. Durant una estona es quedà quiet, respirant amb la boca oberta, recolzat en el pal horitzontal de l’estenedor. Després entrà a la casota com si li faltés oxigen i d’una bossa de plàstic amb el logotip del supermercat al que anava amb la seva filla a fer la compra setmanal va treure tres agulles per la roba, que ell s’entestava a dir-ne “gossets”, i amb elles enganxà i penjà el llibre d’un dels seus cordills i després tornà a entrar a casa seva sentint-se molt més alleujat. La idea, per suposat, era de Duchamp."


El Senyor Amalfitano decidí penjar en un estenedor de roba al pati de casa seva, el llibre “testamento geométrico” de Rafael Dieste, perquè el vent pogués llegir-lo, continuant amb un experiment similar que ja havia fet uns anys abans Duchamp, només que el senyor Amalfitano, decidí fer-ho a Santa Teresa (Mèxic) en realitat Ciudad Juarez.
-
Tota aquesta historia explicada per Roberto Bolaño a la seva novel·la pòstuma 2666, té un punt curiós, car Bolaño cita com a referència on trobar el llibre del Sr. Dieste, la Libreria Follas Novas SL. c/Montero Rios, 37 telefono 98.1594406 – 98.1594418 a Santiago de Compostela. Fetes les comprovacions pertinents vaig poder constatar que el Sr. Rafael Dieste va existir i era un filòsof i escriptor gallec i la llibreria Follas Novas també existeix, doncs en trucar a un dels telèfons citats suara, s’hi va posar una noia molt agradable que em va dir que no era pas el primer que trucava a causa de la novel·la. “Son las cosas de Roberto” va dir. Pero Amalfitano és un personatge de ficció, i Roberto Bolaño, malauradament ja no hi és, o possiblement tambè era de ficció, inventat per un tal Arturo Belano.
-

Publica un comentari a l'entrada

6 Comentaris

  1. Una història molt interessant senyor Holmes. Moltes coincidències entre ficció i realitaat! A saber si no has donat en el clau, qui sap, podria ser com tu dius!!!

    ResponElimina
  2. Es un libro que me persigue...Hice un trabajo para una asignatura de Pedagogía en la Uni y solo necesité abrir la pg 247 248 y 249 (Anagrama -tapa blanda- de Narrativas Hispánicas)...Ese "solo", me llevó a los filósofos (verás que se compone de 3 dibujos diferentes), metafísicos, que fue otra de las asignaturas que me dejaron prendado en Teología...2666 es un compendio de sabiduría...Haces bien en lo de Dieste porque ahora lo apuntaré en el libro como persona que existió. Gracias

    ResponElimina
  3. vaig buscar a Bolaño un estiu a Blanes Joana, i no el vaig saber trobar.

    ResponElimina
  4. Miquel: aqui: http://fpr-2666.blogspot.com.es/ tens traduït al català la part dels crítics i la part d'Amalfinato per si en vols fer un tast....

    ResponElimina
  5. Doncs jo, a na mi, m'has fet recordar no sé quina pel·lícula de la Jane Fonda en que es desperta amb un mort al llit després d'una nit de borratxera i no recorda què ha passat. Llavors parla a n'algú per telèfon i diu "la policia!... saps? La Policia" també coneix un home i li presenta el seu germà que és un malalt mental empastillat que parla de tenir un moment dues persones que es miren als ulls. Més tard, i ara concreto, es veuen al pis de l'amic qmb qui parla de bon matí, unes estanteries a la paret fetes amb tochanes d'aquestes que no son fornejades i que només son de formigó vibrat i presionat i sec. Va ser la primera vegada que vaig veure aquells totxos grisos amb els que acostumen a fer naus industrials i murs, i de fet, practicament la primera vegada que veia alguna cosa de les que em dedicava a fer o arreglar com a operari del metall relacionat amb la meva feina que no fossin fabriques abandonades. No recordo el títol, però és més bona en català. L'he trobat! és "A la manyana siguiente", del 1986.

    ResponElimina
  6. ostres,no em sona de res la peli, pero aqu et deixo un conte que va d'aquest pal.

    http://somnisfugissers.blogspot.com.es/search/label/L%27HOTEL

    ResponElimina