Pensava avui desprès de llegir l'escrit de Júlia 'fa trenta anys que tinc trenta anys' en el temps, aquest supòsit fonedís que mai controlem, o en falta o en sobra o no el vivim. He agafat aquest quatre poemes meus que en diferents vessants parlen del temps.
el meu temps
No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
que em faig fa ja massa,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo, potser
perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.
Cala blanca
Hi ha una cala blanca
ajaguda a la sorra
vols anar-hi a nedar?
deixarem que el sol ens acaroni
i jugarem a jocs prohibits,
o a cuit i amagar.
Podríem enfonsar-nos
dins l’aigua transparent
o en la blanca arena
que ens espera indolent,
i dedicar-nos a contemplar
les ones que li llença la mar,
o veure a les gavines passar.
Juguem a cuit i amagar?
jo m’amagaré dins teu
i tu et deixaràs estimar.
Velles fotografíes
No m'arrisco a mirar albums
de fotografies antigues,
o les que en blanc i negre o color
guardem en velles capses de sabates.
Impunement, els retrats em recorden
el cruel pas del temps
i com canvien modes i persones.
Fotografies de viatges o paisatges
de gent a vegades desconeguda
que no aconseguim recordar, o
alguna cosina llunyana que hem oblidat.
Alli apareixen estàtiques, somrients
persones estimades que ens han deixa't
de les que en solem fer inventari.
No m'agrada mirar velles fotografies
que aporten pocs records agradables
i massa imatges irrecuperables
de gent estimada que ha traspassat.
.
Papers perduts
Com a professional i expert
en no trobar papers quan els busco,
- o sia en perdre'ls -,
he arribat a la conclusió
que la millor manera de trobar-los
és buscar on no haurien d'estar,
o millor encara, deixar passar el temps
i en buscar-ne un altre
es quan trobes l'anterior
i així sucessivament.
I és que els papers,
gairebè sempre,
són experts en desaparicions.
m´agraden tots, acara que el últim sería el meu preferit, els dels papers ¡¡ molt bó. salut
ResponEliminaPer a mí el segon i el tercer són els millors. El quart és bo, també m'agrada. El primer el trobo més com una reflexió o assaig psicològic, que no un poema.
ResponEliminaSalut
Francesc Cornadó
Una sorpresa... El primer m'ha semblat impactant, potser perquè sembla que el que diu ho hagi dit jo (tot i que jo, que no sóc poeta, mai ho diria tan bé ni tan clar). El segon, un encant en que l'erotisme es desdibuixa per donar lloc a l'amor, aquesta paraula tremenda que sol usar totes les paraules del món, depenent del moment, per expresar-se... Molt bonic. El tercer segurament és el que menys m'ha agradat, doncs és el qeu trobo menys poetitzat (que també em sembla una eina poètica, no et pensis). El que passa és que en el tercer el que més es veu és el dolor, sense distàncies. És una queixa que tots entenem, però jo penso que li falta una intenció poètica, no sé ben bé com dir-ho. I el quart és gairebé un poema moral, d'aquests tan irònics i que a mi tant m'agraden... Agafar un no-res, una detall sense imoportància, com en Neruda agafava uns mitjons o una ceba, i fer-ne un poema... Potser, és una opinió molt personal, a mi d'aquest poema el que menys m'agrada són els tres darrers versos, perquè és com una conclusió que no caldria, doncs el to mateix del poema ja et fa veure per on vas. Però, en qualsevol cas, jo penso que és un poema notable.
ResponEliminaFrancesc, m'agradaria llegir més poemes teus. Ha estat una sorpresa molt agradable.
Me gustan todos, ya los conocía. Bueno el primero no me acuerdo de haberlo leído.
ResponEliminaLa Cala es lo que me gusta más. El ultimo me dio risa porque yo sufro de lo mismo.
perdre els papers,en sentit figurat, Miquel
ResponEliminatot son gustos Francesc, a mi m'agradaria fer poemas com els teus pero no em surten, que hi farem.
ResponEliminaRamón, tinc un bloc amb més de 500 poemes, pensaba el coneixies. Et deixo l'enllaç:
ResponEliminahttp://www.anoarra.blogspot.com
Isabel: El primero creo no lo traduje al castellano.
ResponEliminaAh! bien me parecia. La Cala la publiqué en mi blog, la fui a buscar
ResponEliminahttp://romantiquices.blogspot.pt/2011/10/cala-blanca.html
Si "Los Papeles" son en sentido figurado, puedo saber a que te refieres?
ResponElimina