VOLTORS

Hi havia un voltor que em picotejava els peus. Ja m'havia estripat les sabates i les mitges i ara em picotejava els peus. Sempre tirava una picada, volava en cercles inquiets al meu voltant i després prosseguia l'obra.

Va passar un senyor, ens va mirar una estona i em va preguntar per què tolerava jo al voltor.

- Estic indefens - li vaig dir, va venir i va començar a picotearme, jo el vaig voler espantar i fins i tot vaig pensar tòrcer el seu coll, però aquests animals són molt forts i em volia saltar a la cara. Vaig preferir sacrificar els peus: ara estan gairebé fets trossos.

-No es deixi turmentar - va dir el senyor -, un tret i el voltor s'haurà acabat.

- ¿Li sembla? - vaig preguntar -es vol encarregar vostè de l'assumpte?

- Encantat - va dir el senyor -, no tinc més que anar a casa a buscar el fusel. Pot vostè esperar mitja hora més?

- No sé - li vaig respondre, i per un instant em vaig quedar rígid de dolor, després vaig afegir -: per favor, provi-ho de totes maneres.

- Bé -va dir el senyor -, vaig a apressar-me.

El voltor havia escoltat tranquil·lament el nostre diàleg i havia deixat errar la mirada entre el senyor i jo. Vaig veure que ho havia comprès tot: va volar una mica, va retrocedir per aconseguir l'ímpetu necessari i com un atleta que llança la javelina va encaixar el bec a la meva boca, profundament. En caure d'esquena vaig sentir com un alliberament, que en la meva sang, que satisfeia totes les profunditats i que inundava totes les riberes, el voltor irreparablement s'ofegava. 

Franz Kafka