L'euro, la moneda que fem servir de forma regular gairebé 500 milions d'europeus, físicament va començár a circular l'1 de gener del 1999, en sustitució de l'ECU, tot i que va ser l'ù de Gener de 2002 que va començar a circular a la majoria de països Europeus (entre ells Espanya). Onze països van bloquejar irrevocablement els tipus de canvi bilateral de les seves monedes i van dotar-se d'una política de canvi única. Per a aquells que no ho recordin, un euro va quedar valorat en 166,386 pessetes, una moneda que once anys després d'haver-se retirat encara conserva sense bescanviar metall i bitllets per un valor de 1.700 milions d'euros. 
I ha estat un autèntic desastre, en 11 anys el cost de la vida s'ha apujat un 70%, sobretot allí on aparentment no es nota tant, però fa mal i com una gota malaia va empobrint als ciutadans. Tot el que fa 11 anys valia cent pessetes ha passat a costar un euro o un euro amb 30 com els diaris per cert, cada vegada amb menys paper, menys informació, més dolenta i el doble de cars que fa once anys. 
Es veia venir i més en un país de trofaldiners com el nostre que aixó de l'arrodoniment seria el gran negoci per uns quants i l'empobriment per a la majoria, i així ha estat. Si reviséssiu preus de coses quotidianes com un cafè, una canya de cervesa, una barra de pa, fruita, verdura, us escandalitzaríeu. Ah! però aquí no ha passat res, segons l'INE la inflació acumulada en els últims anys de l'ú de gener de 2002 al 30 de novembre de 2012 és d'un 35,7% (em pregunto l'altre gairebé quaranta per cent on ha anat a parar) i a sobre en un país poc competitiu com el nostre (estem al mateix nivell de competitivat del 1975) en no poder devaluar la moneda que era el recurs recurrent abans, se’ns encareixen les exportacions i no hi ha manera de sortir-se’n de l'atzucac. 
Aquesta moneda Europea que és l’única unió real i imposada que hi ha, perquè la resta són nacionalismes radicals i intransigents que no tenen ni el més mínim interès real de pertànyer al que haurien de ser els Estats Units d'Europa, no ens que ens convingui massa ni ens hagi servit per a gran cosa a banda d'acceptar diners alemanys per el nostre desenvolupament (pocs ens n'han tocat a Catalunya per cert), però ja hi som dins, i atrapats en la ratera no ens en podem sortir i l'hem de patir. I així ens ha anat i pitjor que ens anirà i no té ja res a veure amb la crisi, va començar el primer dia del més de Gener de 2002 i ha continuat fins ara..