... I ara, suposem que, per un moment us explico tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que us tinc de confessar que no se exactament quan va succeir, ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us passaré a explicar.
Entenc perfectament i en soc plenament conscient que no soc gens explícit, qüestió greu quan un hom pretén explicar una historia, però és tot quan puc dir immers com estic en una angoixant situació de trasbalsament mental, que espero pel meu bé, sigui transitòria, aspecte que tampoc us puc aclarir atès que ni jo mateix se exactament en quin punt exacte estic ubicat dins dels caos mental que m'envolta en aquests moments.
Tot i així, en primer lloc i si us decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema fonamental:¿Com ho sabeu que us ho estic explicant tot? Ja ho aviso d'entrada perquè en aquest sentit no hi hagin malentesos, que tot no ho penso explicar, i es i serà així perquè per més que un ho intenti mai ho acaba explicant tot, el subconscient pot més que els conscient i genera una espècie de barrera, de duana mental que frena expressions, detalls i moments concrets. Per tant malgrat es tracti d'un acte de voluntat de sincerar-me amb vosaltres, ja se que no ho aconseguiré mai del tot. En el fons deixem-ho doncs en que només estaríem parlant d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible.
No us sorprengui doncs que més endavant, si encara conserveu el vostre interès per aquesta lectura, caigui sovint en contradiccions més o menys aparents, incongruents fins i tot, que tampoc us hauria d'estranyar, menys encara estant com esteu avisats des d'un bon començament, però tan en un cas com en l'altre, ambdues circumstancies poden ser veritat o a lo millor a l'inrevés, o quedar-se en una veritat a mitges, o en una mentida a mitges, o que cap de les dues ho sigui. Diguéssim que teniu el cinquanta per cent de possibilitats d'encertar-ho.
No se doncs si ho arribareu a esbrinar ni tampoc si realment arribaré a interessar-vos suficientment perquè tingueu interès en fer-ho, també es cert, que reconec no os ho posaré fàcil, però aquesta és la gràcia del joc que us estic proposant, una espècie d'endevinalla d'aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total.
Potser soc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa. Quedem doncs que no soc a Praga, però tampoc soc a casa meva, el cas i les vivències que us passaré a narrar podrien o segurament tindrien d'estar ubicades en un lloc geogràfic concret, Anoharra.
Però Anoharra no seria una ciutat com Paris.¡París! Acabo d'anomenar París. De Paris si que us en podria parlar, hi he estat bastants vegades però com no m'hi fixo amb les coses, em costaria molt situar carrers, places o barris en el seu context de manera que la narració dels fets sembles coherent, o fos coherent. Sí! ja ho sé, podria connectar-me a Internet i treure'n la informació que vulgues o simplement agafar un plànol de la ciutat per narrar tota l'acció, però no si val a tirar de la informació treta de la xarxa o d'altres novel·les per citar aquests punts determinats, com bars o botigues o qualsevol altre punt de referència puntual.Las ciutats s'han de patejar i per sobre de tot olorar-les, és la única manera de conèixer-les si t'hi estàs el temps suficient, i tot i així sempre hi ha un munt de petits detalls que se't poden escapar, és allò que us deia abans de la diferència entre turista i viatger, perquè cada ciutat te la seva olor particular, és el seu fet diferencial més important, superior a monuments, carrers, places, avingudes o d'altres trets característics. I aquí si que em perdria del tot i la narració per el lector que conegués mínimament la capital de França es faria totalment inversemblant, per no dir decebedora, o per no dir-ho clarament: patètica. Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no se honestament quin és, ni Praga, ni París i, en realitat tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant.
De la mateixa manera que en un moment determinat una persona dona voltes a les paraules o itera en excés mentre troba la resposta adequada, això és exactament el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant perquè estic molt preocupat. En aquest precís moment, a ma, estic intentant escriure, donar voltes a les paraules, entrellaçar-les, per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos que: No se qui sóc, ni on sóc. Aquesta es la única veritat absoluta que us he explicat fins ara, i dic absoluta perquè en aquest precís moment, quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure precisament aquesta paraula encara no s'ha assecat, sóc conscient que és la única, de fet ho sé des que he despertat avui de matinada, me n'he adonat de seguida un cop m'he tret de sobre les bromes del son, i malgrat tot reconec que només se quan us acabo de dir: no se res de mi, ni com em dic, ni d'on soc, ni on visc, no se res. A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, de intentar descobrir qui soc realment i aquest lloc on estic en aquests moments que és la única certesa que tinc, on carall és.
Són les sis del matí i plou. Aixó és tot quan sé en aquest precís moment. Des que m'he despertat aquest matí, o millor dit aquesta matinada, atès que encara és negra nit, no aconsegueixo recordar res més, ni qui ni on soc, ni que carall faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot quan m'envolta, començant per a mi mateix m'és totalment desconegut.Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he cerciorat pessigant-me fins al punt de fer-me mal, per convencem que no era un mal son, producte d'una mala nit, però és tot quan sé fins ara, que estic despert, i que no hi ha manera de ser capaç de recordar res més.
És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn. Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany.
El terra és de moqueta gris clar i els quadres - litografies de Van Gogh - tant asèptiques com la resta de l'habitacle. Trist destí - em dic - el d'en Vincent Van Gogh, tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat en els grans museus, en mans de col·leccionistes adinerats, o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc i amb un vidre al davant per que sigui més pràctic el fet de treure-hi la pols. Em temo que cap dels conceptes esmentats els arribaria a entendre del tot.
Es curiós, no recordo ni qui ni on soc, però en canvi se perfectament qui és, millor dit, qui era aquest pintor impressionista. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós i no entenc res de res. Totes aquestes constatacions que he anant esbrinant de l'entorn pel que estic envoltat, o potser seria millor dit en l'entorn en que estic dipositat, m'han dut a la conseqüència lògica de deduir sense cap excés de imaginació que estic instal·lat en la habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no, es la habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.
Miro per la finestra. Tot el que puc visualitzar és un carrer estret i antic, ranci més aviat. En estar situat al bell mig del mateix, no observo cap placa amb el seu nom que em permeti identificar-lo. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys se que estic en una ciutat o una població mitjana o gran o això em penso, atès que a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer les apetències dels viatgers més necessitats de plaers carnals. De totes maneres no importa massa aquest aspecte, el cert, és que aquí comença i s'acaba el punt de coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn.Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em son totalment alienes, no tinc més remei que reconèixer sense embuts que soc un perfecte desconegut per a mi mateix. Però estic segur que soc algú amb nom, cognoms i un passat que en aquest moment per més que ho intento no aconsegueixo recordar.
No hi ha tampoc res que en podríem considerar d'us habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia, etc. Res de res. No se tampoc si la nit anterior vaig beure més del compte, o alguna droga m'ha deixat en aquest estat d'amnèsia que espero sigui temporal.Recordo haver llegit en algun diari que segons quin tipus de prostitutes després d'haver ofert els seus serveis, droguen als clients mentre dormen i aprofiten per prendre'ls-hi totes les seves pertinences.Però com no recordo res de mi mateix, malgrat si aconsegueixo sense esforç recordar coses banals o purament quotidianes, tampoc se si ha estat aquesta la qüestió, a part que no entenc que en cas d'haver estat això el que m'ha passat, perquè és tenia de prendre la molèstia o la inutilitat d'emportar-se coses tan simples com un raspall de dents amb la seva pasta inclosa o la pinta.
Abandono la versió de la prostituta, no te cap ni peus, en canvi si em preocupa que sigui capaç de recordar moltes coses que aparentment son intranscendents i, en canvi el que és més important i fonamental com la meva identitat, d'on soc, on visc o de que treballo, sigui incapaç de fer-ho.He regirat les dues tauletes de nit. Resten absolutament buides. A l'armari, llevat de uns quants penjadors i un parell de mantes, no hi ha res més, ni una bossa, ni una maleta, res de res. De fet és el que normalment sol haver-hi en l'armari d'un hotel.
A la cambra de bany hi he trobat el que dedueixo és la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei color cru. Les sabates son sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui donar-me alguna pista sobre la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i dins un bitllet doblegat de cinquanta euros. Recordo per tant coses concretes del meu entorn quotidià, però no d'allò que és fonamental.Sí! ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'Hotel, però no puc anar al senyor de recepció i dir-li: Perdoni'm, no soc capaç de recordar qui soc, ni on soc: M'ho podria dir vostè?
Se'n riuria de mi o com a mínim em miraria estranyat, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre a un recepcionista d'hotel, acostumat cada dia a veure de tot i a les hores més inversemblants.Penso honestament que per evitar-me un ridícul inútil i una situació enganyosa que és molt millor no preguntar-li res. Com a molt en deixar la clau, és possible que em retorni la documentació que hagi pogut dipositar en el moment d'inscriure'm.
Si és així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat, però és evident que tinc de prendre alguna decisió. Potser esperar a que s'aixequi el dia i sortir al carrer per identificar la ciutat que m'acull, o mentrestant, també és possible que recuperi la memòria.O potser tot plegat malgrat cregui ara que no, no és res mes que un malson del que em despertaré alleujat en qualsevol moment i no sigui res més que un somni dins d'un altre somni. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho se, és massa real tot plegat.No! no estic somiant.Malauradament tot quan m'està succeint és totalment real i la veritat és que començo a estar francament preocupat.
Tinc de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en que hem trobo immers i és evident que si em quedo tancat a la habitació no solucionaré el meu problema. Si tinc la possibilitat de trobar alguna resposta, la que no es dins el meu cap la tinc de cercar fora, tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.
Baixo a recepció, no hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta, allí em dirigeixo, és una sala gran, enorme, el terra es de marbre, amb lloses blanques i negres com si es tractes d’un enorme joc d’escacs. La sala es practicament buida, nomes al fons una dona gran está tocant el piano, m’hi acosto i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.
- Hola! Em diu. Fa molt que has arribat?
- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui sóc ni on sóc.
- M’ho pot dir vostè?.
L’anciana somriu.
Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap el més enlloc que és l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona a qui em trobo...
I aleshores ho comprenc tot!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
