"- Haga el favor de poner atención en la primera cláusula porque es muy importante. Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte. ¿Qué tal, está muy bien, eh?
- No, eso no está bien.
- ¿Por qué no está bien?
- No lo sé, quisiera volver a oírlo.
- Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte.
- Esta vez parece que suena mejor.
- A todo se acostumbra uno. Si usted quiere lo leo otra vez.
- Tan sólo la primera parte.
- ¿Sobre la parte contratante de la primera parte?
- No, sólo la parte de la parte contratante de la primera parte.
- Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte, y la parte contratante de la primera parte será considerada en este contrato... Oiga, ¿por qué hemos de pelearnos por una tontería como ésta? La cortamos.
- Sí, es demasiado largo. ¿Qué es lo que nos queda ahora?
- Más de medio metro todavía. Dice ahora... la parte contratante de la segunda parte será considerada como la parte contratante de la segunda parte.
- Eso si que no me gusta nada.
- ¿Qué le encuentra?
- Nunca segundas partes nunca fueron buenas."

D'una nit a l'Òpera dels Germans Marx

Aquest surrealista dialeg dels germans Marx m'ha vingut al cap en assabentar-me que Generalitat de Catalunya, davant la privatització més gran d'un servei públic de la Generalitat, la gestió de la societat Aigües Ter Llobregat (ATLL), per la qual les arques públiques haurien de rebre uns ingressos de 1.000 milions d'euros, ha quedat en entredit per una resolució de l'òrgan de control dels contractes de la mateixa Generalitat que considera que Acciona (la guanyadora del concurs) hauria d'haver quedat exclosa del procediment per incomplir una de les seves bases.

L'Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya, (OARCC), que depèn del Departamet de Presidència, va emetre dimecres una sentència en què estima el recurs que va presentar Agbar contra la seva competidora i guanyadora del concurs per considerar que aquesta podria haver presentat una millor oferta perquè en comptes de comprometre's a fer una sèrie d'obres en 10 anys, ho feia en un termini més llarg i això li donava un avantatge competitiu respecte als altres concursants.

Per aquest motiu, Acciona va obtenir 0 punts en aquesta condició del concurs, però en el total del procediment va guanyar els altres contrincants. Agbar, en la seva impugnació, defensa que ajornar unes obres és una variant que influeix en la tarifa que aplicarà l'empresa concessionària del servei d'aigües (l'aspecte que donava més punts en el concurs). I ahir, l'organisme de control de contractació li va donar tota la raó en aquest punt: «Acceptar la proposició d'Acciona suposa vulnerar els principis d'igualtat i transparència». Després d'una llarga justificació jurídica, l'OARCC conclou que s'ha d'«excloure» Acciona del procediment.

O sigui que, el Govern dels millors, o el dels técnics actual, no saben ni adjudicar un contracte com déu mana, donant peu a que els d'Agbar més llestos els hi esmenin la plana. El que em plantejo és: Si són incapaços de gestionar un concurs per privatitzar Aigües Ter Llobregat sense deixar forats com el que han deixat perquè Agbar pugui recòrrrer (compte que de seguir endavant el recurs a més a més hauràn d'indemnitzar a Acciona que ja havia avançat 300 milions d'euros amb els que varen pagar la nómina de desembre que tambè hauran de tornar), ¿com pretenen gestionar la independència del nostre país, amb la de contractes i contractes que hauràn de signar amb Espanya i altres països entre altres qüestons les del proveïment energètic?.

Tot aquest vodevil digne de Barriosésamo em recorda una altra frase brillant de Groucho Marx referida a aquest Govern 

 "El puede parecer un idiota y actuar como un idiota. Pero no se deje engañar. Es realmente un idiota"

o... com diria Alksndr Blök

Dempeus sota la bròfega tempesta
país fatal, país aimat
en quines mans has parat
que ens has entaforat
un Govern gens il·lustrat.

.
El poca-solta d'en Tarradellas, deia alló de que en política es pot fer tot menys el ridícul, però aquests el fan i amb escreix, i a més a mes ni se n'adonen, el que encara és pitjor.