-

Escrit recuperat d'abril de 2010, dedicat al Lluís Bosch ara que plega i a qui li va fer gràcia.
.....Els quinze dies següents no succeí res d'especial que alterés la monotonia de les rondes diàries amb en Pepe. Érem ja a mitjans de Setembre i una gran part dels turistes havien abandonat Blanes, sobretot els dels campings dels pins, que a la que queien quatre tamborinades i alguna que altre calamarsada, agafaven els trepants i se'n tornaven cap el seu país.
Pluja per pluja gratis, es devien dir. I és clar, la sensació que donava l'Avinguda de Madrid, artèria principal dels pins, era de soledat i una certa tristor després del sarau del més d'Agost.

Semblà que en Pepe endevinava els meus pensaments.
- Arsenio, esto está de lo más aburrido, en cuatro dias se ha ido todo quisqui. Por cierto y, hablando de irse. ¿Que piensas hacer cuando acabe el verano?
- Mira, en això estava pensant ara mateix i, la veritat és que encara no ho sé; a part de tornar cap a Anoharra, no ho tinc gens clar. Igual em busco una altra feina; saps, li he trobat un cert gust a això de guanyar diners i la meva renda cada dia dona per menys per culpa de la inflació. No ho se, tinc d'anar molt en compte, que un te un historial i no el por malmetre de qualsevol manera.
Vaig canviar de terç, m'entristia parlar d'aquest assumpte.

En aquestes estàvem quan uns crits que venien del carrer Doctor Trueta ens posaren en estat d'alerta.
- Al lladre! Al lladre! Que m'ha robat un pernil, cridava esverat un botiguer al bell mig del carrer, mentre el pernil esmentat seguit d'un gitanet que pesava igual o menys que ell, passà fuetejat pel nostre costat.

Reaccionarem ràpidament en veure com pernil i pernilaire, pujaven tots dos junts en una furgoneta de l'any de la picor, o sigui sense lletres i òbviament desconeixedora de que anava la qüestió de passar la revisió de la ITV.
L'esmentada furgoneta arrencà a la màxima velocitat que li fou possible, que no és que fos molta i, en aquell moment, vaig fer allò que es te de fer en aquests casos, que un ha vist moltes pel·lícules americanes de Hol·lywood.
Després d'aturar un avi que anava amb un Renault 7 de sisena mà, amb veu esperitada li vaig dir mentre entràvem al vehicle:

- Policia! Segueixi aquesta furgoneta.
L'avi en girar-se ens va dir:
Agafeu-vos fort, porto tota la meva vida esperant aquest moment. I en deixar anar de cop l'embragatge sortirem darrera la furgoneta cap la Plantera.

Els atraparem abans d'arribar a Malgrat, anàvem per la carretera de l'interior, però malgrat (no el poble, sinó la preposició) els avisos que insistentment els hi fèiem amb els llums i la botzina, no hi havia manera que s'aturessin i, l'espès fum del tub d'escapament de la furgoneta feia arriscat el fet de intentar avançar-los, amén que el Renault 7, talment com l'avi, tampoc donava més d'ell mateix.
Per tant, ens limitarem a seguir-los fins les afores de Malgrat i, un cop allí, en arribar a un camí veïnal tombaren cap la dreta i s'endinsaren cap un descobert que hi havia, fora de la visió des de la carretera.

Allí hi tenien instal·lat el seu campament compost de set o vuit caravanes amb la corresponent animació exterior de iaies, mares, i gitanets a dojo, a part de gallines, gats, gossos i algun que altre ànec.
En observar el paisatge en Pepe li va entrar un principi d'acolloniment.
- Arsenio, esto no me gusta nada, creo que seria mejor retirarse momentaneamente hasta que lleguen refuerzos, me temo que empezarán a salir calos de todos los lados y nos van a cascar.
- Pepe! - El vaig instar - Som agents de la llei i l'ordre i, encara que no tinguem jurisdicció a Malgrat, la sostracció ha estat efectuada a Blanes, per tant és un assumpte nostre que tenim la obligació d'afrontar i intentar resoldre, a més aquí només hi ha dones i nens...

Em vaig sobtar jo mateix, no hi havia ni un sol home.

Tens raó Pepe, que l'avi vagi fins a Malgrat a buscar reforços, mentre, tu i jo ens quedem aquí donant la cara a la espera d'esdeveniments.
- ¿Me voy con el, no sea que se pierda?
- No siguis cagacalces i quedat amb mi, ja veuràs com no passa res.

Baixarem del cotxe i l'avi se'n va anar fins a Malgrat a cercar l'ajuda i, en girar-me cap el campament o estada, vaig tenir la ocasió de contemplar la major quantitat de gitanos del gènere masculí per metre quadrat que havia vist en la meva vida.
- ¿Que desean ustedes? va preguntar-nos un d'ells, mentre amb un pal a la ma dreta anava picant-se el palmell de l'esquerra amb una actitud que no duia a enganys.
- Ya lo sabe usted jefe, venimos a recuperar el jamón que uno de sus chavales a sustraido en Blanes y, he dicho ha sustraido para que no haya lugar a engaños.
- ¿Cómo? - tot fent-se l'ofès - acaso nos está acusando de sustraer un jamón. Ya estamos en lo de siempre, la culpa es de los gitanos, no sabe quien ha sido y nos viene a buscar a nosot......
- ¡Un momento! - vaig tallar-lo amb veu autoritària.
- Verá usted, y a ver si nos entendemos. Nosotros, o sea yo y el que está detrás mio, o sea el Pepe, hemos visto con estos ojitos que Dios nos ha dado, a un chaval suyo detrás del jamón que subia a una furgoneta, que precisamente está aparcada ahí delante nuestro y, la hemos seguido gracias a la colaboración ciudadana del abuelito que usted ya conoce. Abuelito que en estos instantes ya habrá avisado a la Policia Municipal de Malgrat, o - vaig fer una pausa escènica per tal de causar més impacte - a la Guardia Civil, o sea como el séptimo de caballeria pero en caqui. Por lo tanto, creo yo que sería mejor para el bién de todos que el jamón apareciera y aún estaríamos a tiempo para dar el asunto por olvidado, considerándolo una simple y pasajera chiquillería.
Els dos o tres que semblava que manaven més, en reunir-se, xiuxiuejaven entre ells, fins que al cap d'uns moments de deliberació, el del bastó se m'adreçà.
- Acorti Jefe, anem a zupozar que apareig el jambó, com zabem que no enz pazará ré?
La por fa miracles, em parlava en cataluz, ja dic jo que son gitanos però no pas beneits.
- Doncs...., perquè li dono la meva paraula i això a mi ja em val.

Anava l'home a contestar-me quan tots plegats sentirem udolar la sirena d'un cotxe patrulla i, abans que aquest arribes a la nostra alçada, de manera misteriosa el pernil aparegué als braços d'en Pepe.

En arribar el Seat Ibiza amb dos municipals i l'avi que s'ho estava passant pipa, els posarem en un moment al corrent de la situació i, com que de fet l'objecte sostret havia estat recuperat i, hom, o sia jo, m'havia compromès a oblidar-ho un cop acomplert aquest supòsit, ho parlarem amb els col·legues de Malgrat que de fet tampoc és que tinguessin gaires ganes de complicar-se la vida i, en estar-hi d'acord se n'anaren.

El del bastó se'm va acostar.
- Molt bé Jefe, veig que vostè és un home de paraula, crec que ens entendríem força bé.
- Li vaig dir que si, que jo també ho creia, però abans de anar-nos-en hi havia una qüestió semàntica que em tenia amb la mosca a l'orella i no em vaig poder estar de comentar-li.
- Perdoni'm, ¿com és que vostè primer m'ha parlat en castellà, després en cataluz i ara en un pompeistic català?

Esclatà a riure, era un riure franc, contagiós, com el d'en Jamal.
- Jefe, ¿sap perquè els gitanos durant gairebé mil anys hem aconseguit sobreviure i alhora mantenir les nostres costums i identitat com a poble?
- No! fou la meva contesta, però si és cert que ho heu aconseguit.
- Doncs és molt senzill, i pensi-ho mentre torna cap a Blanes.
- Ja hi pensaré, però millor si m'ho diu ara, doncs si després de pensar-hi no trobo la resposta correcte, o tinc dubtes raonables, tindré de tornar aquí per trobar-la.
- Te raó - em va dir - doncs miri, ha estat perquè sempre ens hem mantingut fidels a les nostres lleis i a la llengua, però alhora hem sabut respectar la gent gran i, hem après també a conviure amb les altres cultures i, per sobre de tot amb la seva llengua propia.
- Qui perd els seus orígens per la seva identitat - li vaig dir orgullós -
- Molt be Jefe, ja veig que ho ha entès a la primera, em cau bé - em deia mentre em donava la seva ma -
Ens acomiadarem i en Pepe, l'avi i el pernil pujarem al Renault 7. Aquest arrencà ara poc a poc camí de tornada a Blanes.
En arribar als Pins retornarem el pernil al botiguer que ja el donava per perdut. Ens felicità a tots tres i després nosaltres per la nostre part ho férem amb l'avi que és deia Estanislao, però que va quedar rebatejat com Starsky.
Ens va deixar el seu número de telèfon per si mai el necessitàvem i, se'n va anar corrents a explicar-ho als seus col·legues del casal. Acabats tots aquests compliments ens n'anàrem cap a comissaria a fer el "parte" dels fets.
Després d'omplir tota la paperassa vaig entregar-li al comissari, volia parlar en ell per tal d'aclarir la data en que deixaria de prestar els meus brillants serveis com a Policia Municipal.
Aquest, va dir-me que encara que la feina havia minvat bastant, em podia quedar fins a mitjans d'octubre, però que a partir del proper dilluns tant en Pepe com jo, ens havien canviat el torn i ens tocava el de nit, ja que part dels companys fixes se n'anaven de vacances.
A mi em va semblar bé, però en Pepe no és que li fes molta gràcia.
- Mira Pepe - li vaig dir - ara de nit tant sols volten quatre gats, pensa que ja han tancat moltes discoteques i bars de nit, per tant, tranquil·litat i bons aliments, cotxe patrulla amunt i avall, de tant en tant una paradeta, refresc i, ja veuràs com ens passaran les nits volant.

de l'esperit del vallès