Un curiosíssim espectacle es va oferir als ulls dels terrícoles quan van baixar de la seva nau espacial sobre aquell llunyà planeta d'una llunyana galàxia.

   La seva superfície s'estenia plana i llisa fins on arribava la vista.

   Cap relleu, res de vegetació, només gàbies, una llarga fila de gàbies que es perdia en l'horitzó. Eren bastant semblants de forma a les gàbies per a ocells que s'utilitzen a la Terra, però contenien una cosa molt diferent a ocells.

   El que havia al seu interior s'assemblava vagament a un home.

   Cada gàbia tancava a un humanoide.

   Quant de temps durava el seu captiveri? Molt, sens dubte, ja que semblaven estranyament inerts i macilents. El cor dels terrícoles es va oprimir.

   - Cal alliberar-los! ¡Immediatament!

   - ¿Quin tirà ha pogut cometre aquesta atrocitat?

   -Actuem amb rapidesa. Potser els carcellers no estiguin lluny.

   - ¿I si fossin perillosos?

   El capità de l'expedició va prendre la paraula.

   -Els alliberarem prenent totes les precaucions possibles. Els pobres diables! No tenen aspecte de ser perillosos.

   I va afegir entre dents:

   - Encara que ho fossin, no podríem deixar-los així!

   L'humanoide de la primera gàbia els va veure aproximar-se sense massa emoció. Ni por, ni gratitud, res. Només va emetre alguns sons estranys sense obrir la boca.

   El capità li va somriure amb bondat.

   - El meu pobre amic, no comprenc res del que em dius. Primer anem a treure't d'aquí, després tindrem temps d'aprendre les llengües vives.

   Sense més espera, els tripulants de la nau van començar a serrar els barrots. En serrar l'últim, el presoner va morir.

   El capità, perplex, va interrogar al metge de bord.

   - ¿Què pensa vostè, metge?

   -No ho sé. És difícil de precisar. Potser l'emoció massa forta de trobar-se en llibertat. El cor, o el que tingui en el seu lloc, ha flaquejat. Siguem més prudents amb els altres.

   Es van dirigir a la segona gàbia. Però abans de començar a serrar els barrots, van expressar mitjançant gestos al humanoide que es disposaven a fer. No van obtenir més reacció que dos o tres sons aguts.

   Com havia passat amb el precedent, aquest presoner no va resistir la seva llibertat recobrada. Va expirar en caure l'últim barrot.

   Van fer deu noves temptatives i van obtenir deu nous fracassos.

   El capità va esclatar:

   - Miserables esclaus! S'han adaptat de tal manera a la seva humiliant condició, que la llibertat els mata. ¡Necessiten una gàbia per poder viure! Però jo els deixaré encara rebentin tots!

   Amb ràbia creixent, amb obstinació, els homes serraven els barrots, i els presoners morien. El metge va tornar amb el primer cadàver per estudiar-lo.

   Més tard, el capità i els seus homes es van reunir amb ell.

   Ara les gàbies destrossades i els cadàvers dels humanoides s'estenien fins a perdre's de vista.

   - Ni un! -Remugava el capità-. Ni un ha sobreviscut!

   El metge va abandonar el cos que acabava d'examinar. Els seus ulls tenien una estranya mirada.

   -No eren gàbies-va dir-. Eren els seus propis esquelets.

Un conte de Roland Topor