ENTERAMENT HOMES 23.11.18

L'Església espanyola torna a carregar contra els homosexuals i els transsexuals. El recent elegit secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Luis Argüello, ha defensat el dret de l'Església a poder seleccionar els seus candidats al sacerdoci que, a més d'estar disposats a ser cèlibes, "demanem que es reconeguin i siguin enterament homes, per tant heterosexuals ". És a dir, que per a Argüello els homosexuals no són enterament homes.

Argüello: "Demanem homes cèlibes, però també que es reconeguin i siguin enterament homes i per tant heterosexuals"

"Nosaltres a la nostra comprensió del ministeri admetem a diaques permanents que siguin homes casats però en el presbiterat com en l'episcopat demanem homes cèlibes i dins d'aquesta configuració d'homes cèlibes demanem també que es reconeguin i siguin enterament homes i per tant heterosexuals", ha precisat Argüello.

EL sr. Argüello, que per cert, no és enterament home, ja que no exerceix (se li suposa) la seva heterosexualitat, no és només que sigui homòfob, és que és idiota, i no s'adona d'això, que ell, i cap altre com ell, amb o sense alçacoll és enterament home, tret dels que practiquen el fornici amb menors al que són bastant donats per cert bastants membres de la seva secta, que si fan us del seu membre, encara que sigui un ús obscé i pervers.

PER UNA SOCIETAT NO UTÒPICA 23.11.18

"...Les utopies apparaissent comme bien plus réalisables qu'on le croyait autrefois. Et nous nous trouvons actuellement devant une question bien autrement angoissante: Comment éviter leur réalisation définitve...? Les utopies sont réalisables. La vie marche vers les utopies. Et puet-être un siècle nouveau commence-t-il, un siècle où les intellectuels et la classe cultivée reveront aux moyens d'éviter les utopies at de retourner à une société non utopique, moins parfaite et moins libre..."

"... Les utopies apareixen com més realitzables ara que no com es creia abans. I ens trobem actualment davant una qüestió, en certa manera, angoixant: Com evitar la seva realització definitiva ...? Les utopies són realitzables. La vida camina en pro de realitzar utopies. Estem en un segle que tot just comença, un segle on els intel·lectuals i la classe cultivada encoratgen a les classes mitjanes d'evitar les utopies i tornar a una societat no utòpica, menys perfecta i menys lliure ... "

Nicolas Berdiaeff
pròleg de Brave new World
d'Aldous Huxley 

"Les utopies d'ahir són les realitats d'avui i els desenganys de demà"

DILLUNS BLANC I L'ECONOMÍA CIRCULAR 22.11.18

Henning Gillberg i Alexandra Davidsson, impulsors del White Monday. ara.cat

- A propòsit de l'article anterior sobre el dilluns verd i la desesperanza de que poguem escapolir-nos d'aquesta hedonista febre consumista que ens envaeix, el periodista econòmic Rikard Anderson ens diu que encara hi ha esperança...

... L'he vist a Suècia i a Dinamarca. He vist com els habitants d'Estocolm i Copenhaguen venen els seus cotxes a favor de la bici i el transport col·lectiu. Al barri de Södermalm, amb 150.000 habitants d'alts ingressos, està fins i tot mal vist tenir cotxe propi. Han superat la aporofobia de dècades anteriors quan anar en bici era sinònim de pobresa. Ara és al revés. La megatendencia cap al sostenible es confirma amb dues observacions sobre dos gegants de consum. En una conjuntura econòmica molt favorable crida l'atenció que H&M, l'imperi suec d'un sol ús, estigui en crisi i tancant botigues per tot arreu. En la mateixa línia és insòlit que IKEA acomiadi personal a Escandinàvia per primera vegada en la seva història, en un període quan la població a Suècia està creixent com mai abans. Alhora s'obren cada vegada més botigues de segona mà de roba i de mobles. S'obren cada vegada més botigues que venen roba i fil per cosir les teves peces. La tendència de re-utilització és una amenaça més gran que el comerç electrònic per a H&M, IKEA i amb el temps ho serà per a Zara.

Per contrarestar la febre hiperconsumista l'associació sueca "Natursk yuddsföreningen", amb més de 100 anys i 226.000 socis, han creat el concepte "White Monday" per al 19 de novembre. (que malauradament ja ha passat) La idea és impulsar empreses que treballen amb reutilització i economia circular. 

Centenars d'empreses participen amb ofertes de descomptes i altres promocions. És palpable que la nova economia circular ja no són paraules buides, és una realitat cada vegada més atractiva, almenys al Nord d'Europa.

En fi, la conclusió és que el canvi ha de venir de nosaltres, de canviar els nostres hàbits de consum. No podem esperar grans solucions polítiques, i menys a Espanya.

De fet, L'ECONOMIA CIRCULAR és el vell aprofitament de recursos d'antes, com s'ha fet durant anys i anys a les cases, origen dels potajes, escudelles, cassoletes de peix i migas, mandonguilles i canelons. Recordeu l'anècdota de Pla a Cadaqués?

Un dia el varen convidar a dinar a casa d'uns pescadors molt pobres i per menjar hi havia llagosta, el nen es queixava: una altra vegada llagosta, pare?

i aquest li contestava: som pobres fill meu, mengem el que pesco.

DILLUNS VERD 22.11.18

Ja sé que demà és el Black Friday, prou que m'ho recorden constantment bombardejant-me de publicitat i en el meu cas és obvi que l'ùnic que compraré demà i per imperatiu de la titular, és 'el Periódico'. He explicat manta vegades que a casa comprem les coses quan ens fan falta, ni pel Black Friday ni tan sols per Nadal o Reis. Però confesso que en la meva bona fe, hom pensaba que un dia desconegut fins ara per mi, com el Green Monday (dilluns verd) havia de ser un dilluns dedicat a l'ecologisme, l'estalvi o quelcom semblant. Doncs no! el 12 de desembre se celebra el Green Monday, aquest, conegut com el tercer dia de l'any amb les millors promocions en línia després del Black Friday i el Cyber ​​Monday. O sia més gasteu, gasteu maleits!

Encara que no és tan popular com els altres dos aquest dia es celebra tots els segons dilluns de desembre, aproximadament a 10 dies del Nadal. No se sap exactament d'on es va originar el nom "Green" (verd) però és possible que sigui perquè és el color dels dòlars, o sigui que el nom més aviat és un malnom.

Aquest dia es va originar al 2007 amb eBay, quan faig servir el terme per referir-se a aquest dia de compres al desembre; alguns anomenen aquest dia el segon Cyber ​​Monday. En aquest dia es poden trobar excel·lents ofertes en pàgines com Amazon, Best Buy i Walmart. Però moltes altres botigues realitzen promocions per aquest dia. Així que aquest és un excel·lent moment per a realitzar les compres de Nadal d'última hora, la qual encara no has fet i aprofitar totes aquestes ofertes el dia d'avui. El més verd dels dilluns, y un dels més obscens, dels molts que hi ha, com el dia del Solter, del pare, de la corbata, de la mare, de la dona treballadora, etc etc, del sumsum i del corda i del llangonissagoitia i en butifarramendi d'en Castanys. I és que a mi dels dilluns, l'ùnic que m'agrada és el de 'the mama's and the papas'.

O bé, potser seria més adient American Idiot, dels Green Day.

EL CARRER DELS TORRATS 21.11.18

Ciutadans treu al carrer un autobús per demanar el 'no' als indults. La propera manifestació convocada per Ciutadans a Madrid s'està publicitant pels carrers de la capital de la mateixa manera que les principals obres de teatre o els musicals nadalencs. Espanya Ciutadana ha posat en circulació un autobús engalanat amb les cares Oriol Junqueras i Carles Puigdemont -sobre els quals es sobreimpressiona la bandera d'Espanya- amb els lemes 'STOP Sánchez, eleccions ja!' I 'Indults no'.

L'elecció del líder d'ERC, pres i l'espera de judici acusat de rebel·lió i malversació de fons públics, i de l'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, fugit a Waterloo (Bèlgica), es deu a la campanya empresa pel partit dirigit per Albert Rivera en contra dels indults als independentistes, que, segons denuncien, "han posat en escac la democràcia tractant de trencar Espanya".

La capacitat de manipulació d'aquest execrable especimen de la política no té limits, destila odi populisme i demagogia en estat pur, a més que la seva es una estratègia de política-ficció, ja que fins a la data no s'ha decretat cap indult, tenint en compte que no hi ha ningú condemnat i si engarjolat preventiva e injustament. Aquesta obscena pantomima desembocarà en la gran marxa convocada pel partit taronja per a aquest dissabte 24 de novembre per protestar contra l'esmentada hipòtesi. En la seva gira, l'autobús ha fet una parada davant les portes del Congrés dels Diputats on ha repartit propaganda per la qual s'anima a la ciutadania a "penjar banderes d'Espanya als balcons per defensar la unitat del país". Em pregunto si un partit que va nèixer de l'odi, que viu instal·lat en l'odi, que propaga l'odi, no hauria de ser il·legalitzat. Això o és que van permanentment torrats pel carrer, un carrer que no és el meu, és el carrer dels miserables. No és pot ser més miserable i rastrer que el Sr. Rivera.

SI JO FOS ANDALÚS 21.11.18

La campanya per a les eleccions andaluses és com a mínim sorprenent, el tema a tractar és Catalunya, present com a subjecte passiu negatiu en la majoria de intervencions, sobretot per part de Pp i C,s. És evident que la fallida declaració d'independència de fa un any està sent espremuda en aquests primers dies de mítings pels partits, per tal de treure'n rèdits electorals. Mai s'havia parlat tant de Catalunya, ni de la unitat d'Espanya, en una campanya per elegir els membres del Parlament andalús. Com tampoc mai s'havien vist tantes banderes espanyoles en els actes de les forces que es presenten al 2-D.

A més, els senyorets del Pp i C,s vomiten falsedats una rere l'altre, com aquest señor de C,S del que pocs en saben el seu cognom i no el reconeixerien per la cara (dura per cert), mentint en dir que Torra, el supremacista, havia dit que els andalusos tenien un gen menys que els catalans i altres tonteries com eL Pp relacionant els llaços grocs amb les estrelles pintades pels nazis als jueus, etc.

Si jo fos la Generalitat, posaria denúncia rere denúncia cada vegada que aquests impresentables mentissin i insultessin a la Generalitat, als seus representants, o a Catalunya. A Federico Jimenez los Santos li van començar a caure demandes per declaracions d'aquests tipus i es va inflar de pagar, ell o la COPE, fins que el van fer fora.

Si jo fos andalús, em molestaria que parlessin tant de Catalunya i no comentessin els temes que realment importen i interessen als andalusos. Andalusia té un 22,9% d'atur segons l'EPA, percentatge que arriba al 46% en el capítol dels menors de 25 anys, i estaria bé saber com pensen abordar les diferents opcions per mirar de solucionar aquests greu problema. Els andalusos necessiten saber quin futur els espera a ells més que als catalans i ja va sent hora que els hi expliquin, perquè la sensació que es treu d'aquesta campanya és que es tracta d'enfocar-la més de cara a unes properes eleccions espanyoles que a les actuals andaluses.

A tall d'inventari: 20 FRASES sobre Catalunya

EL NEN CINC MIL MILIONS 20.11.18

En un dia de l'any 1987 va néixer el nen Cinc Mil Milions. Va venir sense etiqueta, així que podia ser negre, blanc, groc, etc. Molts països, en aquest dia van triar a l'atzar un nen Cinc Mil Milions per homenatjar i fins per filmar i gravar el seu primer plor.

No obstant això, el veritable nen Cinc Mil Milions no va ser homenatjat ni filmat ni cas va tenir energies per al seu primer plor. Molt abans de néixer ja tenia gana. Una fam atroç. Un fam vella. Quan per fi va moure els seus dits, aquests van tocar terra seca. Quarterada i seca. Terra amb esquerdes i esquelets de gossos o de camells o de vaques. També amb l'esquelet del nen 4999999999.

El veritable nen Cinc Mil Milions tenia gana i set, però la seva mare tenia més gana i més set i els seus pits foscos eren com terra exahusta. Al costat d'ella, l'avi del nen tenia gana i set més antigues encara i ja no trobava a si mateix ganes de pensar o creure .

Una setmana després el nen Cinc mil milions era un minúscul esquelet i en conseqüència va disminuir momentàniament l'horrible risc que el planeta arribés a estar superpoblat.

Mario Benedetti 

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA 8.3.13

Avui, 8 de març és el dia internacional de la dona (abans dita treballadora) Molt bé, la primera discriminació ja ve pel fet que no existeix el dia de l'home treballador, entenc que el masclisme dona per fet natural que l'home és qui treballa i lo de la dona treballadora és una anècdota, tot i que últimanent s'ha reciclat a dia de la dona, i ara és día Internacional (no en sé res del dia de l'home treballador). 

Aquestes celebracions que es fan a fi de bé (suposo) no deixen de ser un paripè o una performance per quedar bé i apaivagar males consciencies, perquè a 8 de març de l'any 2013 la dona treballadora continua guanyant en molts casos un 20% menys que els homes fent la mateixa feina, l'acomiaden sovint si es queda embarassada, ha de continuar la seva jornada a casa després de la laboral i a sobre ni tan sols pot decidir si ha d'avortar o no en cas de quedar embarassada. Mentre, en massa casos algun mal nascut la casca.

Reconec que acabo de descriure una sèrie de tòpics que es podrien considerar demagògics, si no fos perquè reflecteixen la crua i diària realitat, tot i que ja sé s'ha avançat i els homes fem allò tan eufemístic d'ajudar en les feines de la llar, com si els hi féssim un favor, i en el millor dels casos sempre obeint ordres, car de motu proprio no som massa donats a actuar per compte propi i compartir les tasques domèstiques.

Potser les noves generacions es comporten ja d'una altra manera (ho dubto) i els de la meva ja entenc que hem evolucionat i no som com els nostres avis que ni tan sols eren capaços de treure un plat de la taula.

Però en el fons, som on érem i no hem avançat massa malgrat el que acabo d'afirmar en més de dos mil anys quan sembla ser va començar una mica seriosament tot.

Dit aixó, és cert hi han hagut avenços per part del homínidis del génere masculí, però seguim encara instal·lats encara en el territori del greuge i la mancança. Queda molta feina a fer.

TRENDING TOPIC 7.3.13

En el fons, un trending topic, no és gran cosa més que mil cretins difonent una banalitat no contrastada que no té cap importància, que deixarà de tenir el seu minut de glòria al cap d'una estona, en que serà substituida pel següent trending topic igual de banal i no contrastat que l'anterior i els que els seguiràn.

Qui poca feina té, el gat pentina, i el nombre de cretins, de 'indigents digitals' que no nadius 2.0, augmenta exponencialment, enganxats al Facebook, Twitter o el Wasap, el més odiable per reiteratiu de tots aquests ginys 2.0 i el seu sorollet reiteratiu cada vegada que es rep un missatge de gent que escriu bestiesses en ells i que no tenen la més mínima importància.

Potser la gent ha oblidat que el que s'ha de recuperar és xerrar, a poder ser pausadament, sense preses, davant una bona taula o qualsevol lloc on dues persones es puguin asseure tranquil·lament per fer-la petar, i no donar per bona la primera noticia que els arriba.

PAISATGE TRENCAT A BILBAO 6.3.13

 Un home de 50 anys ha mort aquest matí a Bilbao al llançar-se des de la vivenda que tenia llogada, just quan arribava la comitiva judicial que l'havia de desnonar per l'impagament del lloguer. L'home, de nom José, residia en un quart pis al barri d'Ibarrekolanda. Estava separat i tenia una filla de 13 anys.

Segons han explicat testimonis presencials, la comitiva judicial ha arribat a les 10 del matí i, després de confirmar qui era l'inquilí de la vivenda, ha tocat diverses vegades al timbre sense obtenir resposta. A continuació, han avisat un manyà per obrir la porta del pis, que ha utilitzat un trepant per forçar el pany. Quan finalment han aconseguit accedir, han comprovat que hi havia una cadira col·locada al costat la finestra i que l'home s'havia llançat per la finestra de la vivenda, situada en un quart pis.

Les plataformes antidesnonaments han expressat que no tenien coneixement de la situació de la víctima. Aquesta tarda han convocat una manifestació a Bilbao a les 20 hores, que arribarà fins al portal on vivia la víctima mortal. La portaveu de Stop Desnonaments a Biscaia, Marta Uriarte, s'ha preguntat "fins quan es permetrà que segueixi en vigor aquesta llei que està provocant tantes morts i tant de patiment".

I el que em pregunto jo és: si un senyor que viu en un pis de lloguer no paga aquest, el propietari de la vivenda està en el seu dret de intentar cobrar a travès de la justicia i en cas de no aconseguir-ho, desnonar al llogater. En aquest cas no parlem d'una hipoteca que no es por pagar, estem parlant d'un llogater que no pagaba el lloguer, i la situació és diferent. 

Fins ara, quan algú no podia pagar el lloguer era desnonat, amb bastants dificultats per aconseguir-ho per cert, i ara simplement, el procès judicial s'ha agilitzat, i el procés és més fàcil. Dic tot això perquè no confonguem les situacions: és trist que un home s'hagi suïcidat a  Bilbao, però el motiu no ha estat tan sols el desnonament previst per avui, que possiblement el que ha estat és la gota que ha fet vessar el seu got d'afecció a la vida, però les raons són més i de més de pes i venen de més enrere, si és que hi ha alguna raó que justifiqui un suïcidi.

Per cert, la noticia no es portada a cap digital, un breu bastant lluny de les noticies de portada i assumpte despatxat, i és que, el primer suïcidi per desnonament és noticia, el segon i el tercer tambè, però a partir d'aqui ja es cau en la rutina i la noticia cau uns quants graons de l'escaleta de les noticies.

ROBERTO BOLAÑO 6.3.13

M'ha trucat aquest matí en Miquel per recomanar-me que llegis la Vanguardia: dues pàgines senceres dedicades a Bolaño m'ha dit. No he tingut temps encara de mirar-ho, però ho farè aquest migdia. 

El CCCB organitza l'exposició "Arxiu Bolaño. 1977-2003" com a homenatge a l'escriptor xilè, que va morir ara fa deu anys, coincidint amb la sisena edició biennal de Kosmopolis,La Festa dela Literatura Amplificada. El projecte s'ha concebut a partir de tres eixos temàtics entrellaçats que expressen algunes de les claus més perennes de l'univers creatiu de l'autor de Los detectives salvajes. 

De la mateixa manera que els Detectives Salvajes anàven a la cerca de Cesárea Tinajero per tot Mèxic, un estiu jo vaig anar a la cerca de Bolaño per Blanes un estiu de l'any 2001. Aquesta és la història de la meva no trobada amb ell.

“Al 1983, als vint-i-dos anys començà la tasca de traduir D'Arsonval. Ningú li va demanar que ho fes. No hi havia aleshores cap editorial francesa interessada en publicar aquest alemany de nom estrany. Pelletier començà a traduir-lo bàsicament perquè li agradava, perquè era feliç fent-ho, tot i què també pensà que podia presentar la traducció, precedida d'un estudi sobre l'obra archimboldiana, com a tesi i, qui sap, com la primera pedra del seu futur doctorat.”
-

Aquest paràgraf de 2.666 que es refereix a un dels protagonistes de la novel·la, el crític francès Jean-Claude Pelletier, em va donar la idea de traduir la novel·la pòstuma de Roberto Bolaño al català. Vaig començar molt embalat, sobre tot pel fet que travessava una d’aquestes èpoques en que un hom es queda sec i no se li acut res per escriure de collita pròpia. Aquest recurs de traduir en temps de sequera ja l’havia fet servir amb en Rimbaud o Vila Matas, però res comparat amb el repte de fer-ho amb el meu autor més apreciat i amb la seva última novel·la.

Ha estat certament estranya la meva relació amb Bolaño. Vaig saber-ne d’ell per primera vegada l’estiu del 2001 llegint Soldados de Salamina d’en Javier Cercas. Atès aquell estiu en el més d’agost era a Blanes de vacances, vaig voler comprovar si el personatge de Roberto Bolaño era real o un invent d’en Cercas. En trucar a informació de telefònica i donar nom i carrer (Cercas parlava del carrer ample, al centre de Blanes) una senyoreta mot amable em va dir que si tenia telèfon aquest senyor però que estava restringit i no me’l podia donar. Vaja! Em vaig dir, aleshores el personatge és real, i, o bé és important o exiliat polític (de fet era les dues coses) puig de no ser així no tindria restringit el número de telèfon.

El segon pas, fou a primera hora del mati que acostumava a caminar cada dia des dels pins fins al port, passar-me pel carrer ample a veure quina podia ser la casa d’aspecte colonial que mencionada en Javier Cercas, però es un concepte una mica relatiu i n’hi havia dues o tres que podien ser-ho. A dia d’avui encara no se quina és exactament.

El tercer pas consistí en anar a una llibreria molt petita que hi ha al passeig de dintre i preguntar si tenien alguna novel·la d’ell, si vivia a Blanes semblava lògica la deducció. En entrar a la llibreria no hi havia ningú, vaig pensar que la persona encarregada – així era – havia sortit un moment. Mentre esperava d’esquena al mostrador, al fons a l’esquerra damunt d’una prestatgeria giratòria em cridà l’atenció un llibre vermell del qual només en veia el llom, però que em va atreure com un imant. El llibre era “Los detectives Salvajes”. El tenia a la mà quan va entrar la dependenta.

El mateig día el vaig començar a llegir...

Qui ho hagi fet, qui hagi entrat dins l'univers d'en Bolaño, si com jo no coneixia res d’ell, suposo es sentiria igual de desconcertat quan la novel·la, que segueix les peripècies i aprenentatge d’en Garcia Madero pel Mèxic dels 70's, de sobte canvia radicalment en el seu gir narratiu. Reconec que vaig aturar-me i durant una temporada la novel·la restà oblidada però a mà, per si de cas.
Al temps, vaig començar-la de nou, des del principi i ja no vaig parar, però, m’agradava tant (de vegades havia de tornar enrere puig quelcom se m’havia escapat i alguna cosa no em lligava) que dosificava la seva lectura per que no s’acabés.
Un dia, deuria ser dilluns pel que després diré, mancaven per acabar-la no arribaven a 100 pàgines, i vaig sentir la imperiosa necessitat d’acabar-la anant a dormir més tard del compte, aspecte inhabitual en mi que soc de dormir. L’endemà i pel que deia abans devia ser dimarts, mentre pujava al cotxe i engegava la radio acabava la tertúlia d’en Foix, Portabella i Zanuy i en les acaballes nomes vaig arribar a entendre que havia mort el dia abans un escriptor que havia guanyat el premi Herralde, per tant el dubte era, Bolaño o Vila Matas. En trucar a Catalunya radio em varen confirmar que era en Roberto. No en sabia res de la seva malaltia, ni masses coses d'ell, fou després en llegir Para Roberto Bolaño d'en Jorge Herralde que vaig començar a fer-me'n una idea.

I aquesta és la història de la meva NO relació amb Roberto Bolaño.

-

NO ÉS ESPANYA UN PAÍS PER A DEMÒCRATES 5.3.13

'El que dic és que totes les lleis es poden modificar i s'ha de valorar si la norma segueix responent a una realitat social, com ho va ser l'any 78, o si hi ha una realitat diferent, plural, que aconsellaria una modificació'. Aquesta frase i alguna altra del mateix estil (Al poble se li ha de donar la possibilitat d'expressar el que vol ser) han estat motiu de gran escàndol entre la basca de Madrid, fins el punt que les autoritats s'han vist obligades a linxar a qui ha pronunciat aquestes  terribles paraules: el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol.

Rodríguez Sol ha dit dues coses d'un enorme sentit comú, que les lleis es poden modificar, o la mateixa constitució, la que per cert no va votar AP (la mare putativa del Pp) i l'altre, esmentar el nom del poble i dotar-lo de la capacitat, de decidir el que vol. 

I clar, a Madrid s'han esverat, un Estat feixista, gens democràtic com l'Espanyol, plé de retrògrads indolents mentals ancorats en un temps anacrònic, no pot entendre unes expressions tan raonables i assenyades com les del Sr. Martin Rodriguez Sol. L'han cridat a l'ordre a Madrid, i l'han cessat malgrat representa que plega ell. Ara en posaràn un altre mes del seu pal com l'objecte escadusser dit o nomenat Llanos de Luna i la seva obssessió amb les banderes. Banderes de les que ella i els seus deuen trobar-hi a faltar l'aligot i la resta de la parafernalia del seu pare putatiu.

L'actuació contra Martín Rodriguez Sol ha estat fulminant, mentre que un General xusquero de nom o malnom Chicharro va parlar fa ja uns dies d'enviar l'exercit a Catalunya i és veu que els mateixos que han defenestrat Rodriguez Sol no se n'han assabentat, o els hi ha convingut no donar-se 'por enterados'.

No és Espanya un país per a demócrates, ni governat per demócrates. Cada vegada ens estan donant més raons per desempallegar-nos d'aquesta patoleia que, com deia Machado "desprecia cuanto ignora" i viu ancorada en el Segle XIX d'on no en sortirà mai més. 

Vist el personal i com actua, és aconsellable sortir cagant llets d'aquesta putrefacció d'Estat antidemocràtic.

ELS LLIBERTADORS 5.3.13

   

Un curiosíssim espectacle es va oferir als ulls dels terrícoles quan van baixar de la seva nau espacial sobre aquell llunyà planeta d'una llunyana galàxia.

   La seva superfície s'estenia plana i llisa fins on arribava la vista.

   Cap relleu, res de vegetació, només gàbies, una llarga fila de gàbies que es perdia en l'horitzó. Eren bastant semblants de forma a les gàbies per a ocells que s'utilitzen a la Terra, però contenien una cosa molt diferent a ocells.

   El que havia al seu interior s'assemblava vagament a un home.

   Cada gàbia tancava a un humanoide.

   Quant de temps durava el seu captiveri? Molt, sens dubte, ja que semblaven estranyament inerts i macilents. El cor dels terrícoles es va oprimir.

   - Cal alliberar-los! ¡Immediatament!

   - ¿Quin tirà ha pogut cometre aquesta atrocitat?

   -Actuem amb rapidesa. Potser els carcellers no estiguin lluny.

   - ¿I si fossin perillosos?

   El capità de l'expedició va prendre la paraula.

   -Els alliberarem prenent totes les precaucions possibles. Els pobres diables! No tenen aspecte de ser perillosos.

   I va afegir entre dents:

   - Encara que ho fossin, no podríem deixar-los així!

   L'humanoide de la primera gàbia els va veure aproximar-se sense massa emoció. Ni por, ni gratitud, res. Només va emetre alguns sons estranys sense obrir la boca.

   El capità li va somriure amb bondat.

   - El meu pobre amic, no comprenc res del que em dius. Primer anem a treure't d'aquí, després tindrem temps d'aprendre les llengües vives.

   Sense més espera, els tripulants de la nau van començar a serrar els barrots. En serrar l'últim, el presoner va morir.

   El capità, perplex, va interrogar al metge de bord.

   - ¿Què pensa vostè, metge?

   -No ho sé. És difícil de precisar. Potser l'emoció massa forta de trobar-se en llibertat. El cor, o el que tingui en el seu lloc, ha flaquejat. Siguem més prudents amb els altres.

   Es van dirigir a la segona gàbia. Però abans de començar a serrar els barrots, van expressar mitjançant gestos al humanoide que es disposaven a fer. No van obtenir més reacció que dos o tres sons aguts.

   Com havia passat amb el precedent, aquest presoner no va resistir la seva llibertat recobrada. Va expirar en caure l'últim barrot.

   Van fer deu noves temptatives i van obtenir deu nous fracassos.

   El capità va esclatar:

   - Miserables esclaus! S'han adaptat de tal manera a la seva humiliant condició, que la llibertat els mata. ¡Necessiten una gàbia per poder viure! Però jo els deixaré encara rebentin tots!

   Amb ràbia creixent, amb obstinació, els homes serraven els barrots, i els presoners morien. El metge va tornar amb el primer cadàver per estudiar-lo.

   Més tard, el capità i els seus homes es van reunir amb ell.

   Ara les gàbies destrossades i els cadàvers dels humanoides s'estenien fins a perdre's de vista.

   - Ni un! -Remugava el capità-. Ni un ha sobreviscut!

   El metge va abandonar el cos que acabava d'examinar. Els seus ulls tenien una estranya mirada.

   -No eren gàbies-va dir-. Eren els seus propis esquelets.

Un conte de Roland Topor

SOM CADA VEGADA MENYS INTEL·LIGENTS? 4.3.13

Aquest escrit en que el prestigiós genetista Gerald Crabtree planteja que les nostres aptituds intel·lectuals van aconseguir el seu màxim en la Prehistòria i van començar a declinar amb l'aparició de l'agricultura, me l'ha recomanat en Lluís i el trobo molt interessant. 
He reflexionat sovint sobre un cert adocenament del nostre intel·lecte, en una época en que tenim una munió d'eines que ens ajuden en la tasca diaria a nivell profesional o personal, però que no en sabem del seu funcionament. M'he preguntat alguna vegada que si puguès retrocedir 500 anys en el temps i parlar amb els savis de l'època, l'ùnic que els hi podria explicar és el que tenim  a nivell d'avenços tencològis, però no com funcionen ni que fa que funcioni un ordinador, un telèfon o molts d'aquests ginys quotidians que usem i ens fan la vida molt més fàcil, fins i tot un giny tan simple com el comandament a distància.

De fet aquest descens de la capacitat intel·lectual, aquest deixar-se anar ja l'albirava Pierre Boulle a la novel·la El Planeta del Simis, on els humans es deixen anar en una indolencia malaltissa emmig de ginys que els fan la feina i els propis simis que fan la resta, conduint aquesta deixadesa a un estat de fragilitat que acaba provocant la revolta dels simis.

A Asia ls grans empreses estàn  començant a robotitzar les seves cadenes de producció, de manera que es generarán milers i milers de pèrdues de llocs de treball, llocs de treball d'una gent que no sap fer res més.

El fet de tenir molts dels problemes del dia a dia solucionats com que menjar, on dormir, etc, ha fet tambè que perdem capacitat de imaginació per sobreviure al dia a dia i entre unes coses i altres ens hàgim instal·lat en un 'laissez faire' hedonista. No ho se! són reflexions que ja m'havia plantejat i que aquest escrit m'ha fet recordar...llegiu-lo si us plau.

«Apostaria que si un ciutadà mitjà d'Atenes de l'any 1000 abans de Crist aparegués de sobte entre nosaltres, seria un dels més brillants i intel· lectualment inquiets dels nostres col·legues i companys, amb una bona memòria, moltes idees i una visió lúcida de qüestions importants. A més, crec que seria un dels més estables emocionalment dels nostres amics i col·legues. Ampliaria aquesta aposta als antics pobladors d'Àfrica, Àsia, Índia i Amèrica d'entre fa 6.000 i 2.000 anys. El fonament de la meva aposta són els avenços en genètica, antropologia i neurobiologia que prediuen que les nostres habilitats intel·lectuals i emocionals són genèticament sorprenentment fràgils ».

L'autor del paràgraf anterior és Gerald Crabtree, director del Laboratori de Genètica de la Universitat de Stanford (Estats Units). Així arrenca una reflexió, que acaba de publicar a la revista 'Trends in genetics', en què planteja que estem perdent habilitats emocionals i intel·lectuals des de fa mil·lennis o, dit clar i català, que som cada vegada menys intel·ligents. Fins a quin punt? D'aquí a uns 3.000 anys, escriu, tots els humans portaran dues o més mutacions genètiques perjudicials per l'intel·lecte. Però en què es basa per augurar una cosa així?

Els científics calculen que els gens que regulen el pensament abstracte són entre 2.000 i 5.000. A partir de l'expansió de les zones del cervell implicades en ell, Crabtree creu que el nostre major desenvolupament intel·lectual es va donar fa entre 50.000 i 500.000 anys, quan els nostres ancestres vivien encara en petits grups nòmades a Àfrica. En un món en què depeníem de la caça i la recol·lecció, la intel·ligència era un clau per a la supervivència i l'enorme pressió ambiental feia que sobrevisquessin únicament els més ben dotats. No hi havia lloc per als intel·lectualment febles. El pic de la intel·ligència humana es va registrar llavors, diu.

Amb l'arribada de l'agricultura, la ramaderia i les primeres ciutats, la pressió selectiva va disminuir a l'hora de descartar mutacions nocives per a la intel·ligència. És a dir, els més febles van començar a estar més protegits i, per això, podien acabar transmetent les mutacions nocives a la següents generacions, una cosa que abans no passava. A partir del nombre de gens implicats en les habilitats intel·lectuals, del ritme habitual de mutacions del nostre genoma i de la seva no desaparició per la supervivència dels seus portadors, Crabtree estima que d'aquí a 3.000 anys (120 generacions) tots els humans portaran dues o més alteracions genètiques intel·lectualment perjudicials. Llavors, ¿quin futur ens espera?

El científic nord-americà és optimista perquè la pèrdua d'intel·ligència és molt lenta en contraposició amb l'avanç del coneixement. «Les ciències han avançat tant en els últims cent anys que podem predir amb seguretat que l'accelerat ritme d'acumulació del coneixement de la nostra societat intel·lectualment sòlida portarà a una solució d'aquest problema potencialment molt difícil per mitjans social i moralment acceptables», assegura Crabtree. Arribarà un moment en què podrem corregir qualsevol mutació perjudicial en qualsevol moment del desenvolupament, vaticina. «Mentrestant-conclou la seva reflexió-vaig a prendre una altra cervesa i veure la meva reposició preferida de 'CSI Miami' si puc esbrinar com funciona el comandament a distància».

No recordo qui ho va dir: cada vegada sabem més coses i alhora en desconeixem més.

LES VAQUES 4.3.13

I succeí que un dia anaven pasturant per un prat, la vaca cega i la de la mala llet, l’una al nord i l’altra al sud. Com aquest no era molt gran, mica en mica s’anaren acostant tot menjant herba, fins que en arribar el moment de creuar-se, l’una que no hi veia i l’altre que estava emprenyada, s’ignoraren totalment continuant cadascuna el seu camí, perdent-se doncs un moment històric per intercanviar parers sobre llurs poemes que les havien fet immortals arreu del Principat.
I és que, les vaques no estan per la poesia i els poetes, i malauradament la majoria de la gent, tampoc.

TUITEJAR DESPRÉS DE MORT 4.3.13

Escriure 'tuits' des del més enllà serà possible a partir de març gràcies a l'aplicació LivesOn que Twitter acaba de llançar per seguir sent actiu en la xarxa social. Sota el lema, "quan el teu cor deixi de bategar, seguiràs tuiteando; benvinguts a la teva vida social després de la mort", l'aplicació es basa en l'anàlisi de l'historial de l'usuari de Twitter per mantenir alimentat el perfil de la xarxa social amb els temes i articles que haurien estat d'interès per al mort. 

D'aquesta manera, seguiria en contacte "virtual" amb els seus amics de la xarxa, als que enviarà informació i enllaços. Una de les novetats és que els usuaris de LivesOn poden designar una persona com a executor del seu testament a la xarxa social, de manera que aquesta podrà decidir si manté el compte activa o la suspèn. Fins ara, les aplicacions existents només permetien programar missatges i actualitzacions prèviament per part de l'usuari. 

L'aplicació origina interrogants ètics, a banda de una falta de respecte cap el tuitaire traspassat. No sembla gens seriós, però com tuitter tampoc ho és encara tindrà seguidors que aplicaràn aquesta possibilitat al seu Tuitter.

Que facin el que vulguin, encara que on ho veig més complicat és en els ram dels polítics (grans tuitaires), el seu 'fantasma computat' no se pas quins tuits deixarà, atès el criteri noes podrà canviar així com així.

Tot plegat aquesta aplicació no deixa de ser una bestiessa d'una part de la societat, narcisista, exhibicionista i infantiloide que no té cap sentit, i és éticament reprobable.

EL MÓN NO S'ACABA AL NOSTRE MELIC 3.3.13

"O de la educación comparada.

O de por qué la educación es inevitablemente política... aunque nosotros nos empeñemos en reducirla a psicopedagogía. 

O de cómo la relación bueno-malo tiene sentido político cuando los buenos son los fuertes.... y los tenemos como aliados.

O de que el mundo no se acaba en nuestro ombligo. 

Foto: La Academia de jóvenes cosacos en Volgogrado, antigua Stalingrado, donde por cierto, están volviendo a sus pedestales las imágenes de Stalin. Más información AQUÍ."

Aquest text, tal qual, l'he tret del bloc del filòsof navarrès Gregorio Luri. Luri, té una mirada a vegades falsament displicent, amb una certa indolència, i diu aparentment molt més del que diu realment, cal saber llegir-lo entre línies. 

En aquest cas la fotografía que il·lustra el seu escrit és terrible i poc més hi ha afegir. Fixeu-vos en la mirada del nen en primer pla, hi ha desencís i per sobre de tot fredor, una incómode i inquietant fredor.

El món no s'acaba al nostre melic, potser ho fa en el dels altres, però s'acaba. Mentre seguim manipulant als infants, no tenim futur.

MISSATGE DE SOCORS 2.3.13

Atenció! es busca un entrenador i també un equip de fúmbol sencer que s'han perdut. És molt urgent. Si algù els troba que es posi en contacte amb el Fúmbol Club Barcelona. No hi ha recompensa, però es donaran les gràcies.

LA NINA I LA NOIA 2.3.13

Fa llàstima la nina, es veu que no és feliç. Hi ha tristesa en els seus ulls cansats d'haver vist tant de món, esgotada de viure en una eterna infantesa, tancada dins d'un cos de plàstic no reciclable. El rellotge del temps no corre per a ella, instal·lada en un etern no res, emmig d'enlloc. La nina no riu perqué les nines no riuen mai...i tampoc poden plorar. Fa llàstima la nina, es veu que no és feliç, com molts humans, és incapaç d'expressar els seus sentiments. Rere seu, la noia dorm.

*

Viatjar, viatjar sempre, no ser d’enlloc ni de ningú, sense lligams de cap tipus; una manera d’evadir-se de tot, de viure en un món imaginat, per oblidar-se de la difícil i dura realitat.

*

Fins i tot en aquest món imaginari, virtual, s’ha de ser honest.

*

Enganyar-se un mateix,és una manera de justificar mancances i errors propis mai admesos, però solem fer-ho sovint, donant sempre les culpes als altres o a les circumstàncies.

*

Ningú que tingués dos dits de cervell, deixaria que algú llegís aquests pensaments, però jo no soc ningú, car ningú es l’altre.

*

Sigues útil, encara que sigui una sola vegada i per una sola persona; però aixó sempre ho poden fer els altres.

*

En la història de la humanitat, l’únic que ha anat canviant al llarg dels anys, és la qualitat de la posada en escena, car l’argument i els actors es repeteixen incansablement fins l’avorriment infinit.

*

M’agradaria volar com un ocell, poder marxar molt lluny, fins que les ales diguessin prou i aleshores esgotat, caure en un abisme profund, infinit.

*

de: el Marmessor de la ignorància

HABEMUS EXPAPA 1.3.13

L'edat i la salut han hagut d'influir en la decisió del papa Benet XVI de renunciar al seu càrrec i passar a ser un Papa emèrit, que no deixa de ser en certa manera un eufemisme, com parlar d'una amiga entranyable referint-se a la 'querida' del Borbó (amistansada). Ni emèrit ni endergues, exPapa i au, cap a Castengadolfo a resar no se perquè ni per a qui. Però el seu gest, efectiu des d'ahir a les vuit del vespre, quan ja descansava a la seva residència de Castel Gandolfo, suposa també "el reconeixement d'un fracàs, de l'esgotament d'un model de govern de l'Església". 
Les lluites pel poder deuen ser terribles en aquell sinistre Estat, L'última dictadura que queda a Europa, dictadura per i d'homes, això si. Tot plegat per canviar un Papa per un altre que serà igual que l'anterior, sense aportar res de nou, ancorat en un immobilisme anacrònic, i tot per continuar mantenint aquesta gran farsa del cristianisme per part d'aquesta secta de cràpules del Vaticà. 

Ja ho deia Nietzsche: "Jo condemno el cristianisme, jo formulo contra l'església cristiana la més gran acusació que s'hagi dit mai per part d'algun acusador. Ella és, per a mi, la més gran de totes les corrupcions imaginables,...... ella ha negat tots els valors, ha fet de tota veritat una mentida, de tota rectitud d'ànim, una vilesa......jo dic que el cristianisme és la gran maledicció, la gran corrupció interior, el gran instint de venjança, pel el qual cap mitjà és massa verinós, secret, subterrani, sota la gran vergonya eterna de la humanitat." I consti que Nietzsche no en devia saber de la missa de la pederàstia ni la meitat de la meitat, encara que ja pot ser que vingui de vell, que viciosos si que ho son prou. 

I el que no entenc, és l'innecessari i desmesurat tractament que en fan premsa i televisió (potser les ràdios, no tant) d'una noticia que no és noticia i suposo que només deu interessar als seus, 'el ramat', que aquest s'ho empassa tot i canta amb alegria les seves lloances al Papa, sovint representat per unes mongetes que freguen o aixó sembla, el border line, o és que són així de beneites. I mentrestant, fins que no facin el poti-poti del conclau per escollir el nou Papa, la barca de Roma s'ha quedat sense pescador i no la maneja ni Remedios Amaya, ni el grumet de la 'Gene' que prous problemes té amb conduir la seva encara no sap a on. Ah! i a tot això el Junqueres s'ha transformat en 'Harpo Marx'. Això si què és preocupant. Molt preocupant.