Quan es té en compte la importància que per a la consciència normal revesteixen les aparences, és impossible acceptar la tesi del Vedanta segons la qual "la no-distinció és l'estat natural de l'ànima". El que aquí s'entén per estat natural és la vigília, estat que, precisament, no té res de natural. L'ésser viu percep existència per tot arreu: des del moment en què està despert, que ja no és naturalesa, comença a descobrir la falsedat en l'aparença, l'aparent en la realitat i acaba per sospitar fins i tot de la realitat. No més distincions, per tant, no més tensió ni drama. Contemplat des de molt amunt, el regne de la diversitat i del múltiple s'esvaeix. A un cert nivell del coneixement, només el no-ésser es sosté.

No vivim sinó per manca de saber. Des del moment en què sabem, ja no ens abastim de res més. Mentre estem en la ignorància, les aparences prosperen i provoquen una sospita d'inviolabilitat que ens permet estimar i detestarles, estar en lluita amb elles. Però, com mesurar-nos amb fantasmes? I en això es transformen les aparences quan, desenganyats, no podem promoure-ja al rang d'essències. El saber, el despertar, millor dit, suscita entre elles i nosaltres un hiatus que, per desgràcia, no és un conflicte, ja que si ho fos tot estaria millor, sinó la supressió dels conflictes, la funesta abolició de la tragèdia.

Contràriament a l'afirmació del Vedanta, l'ànima és portada amb naturalitat cap a la multiplicitat i la diferenciació, només floreix enmig de simulacres i es marceix si arriba a desemmascarar-la i alliberar d'ella. Desperta, l'ànima es priva dels seus poders i no pot ni desencadenar ni sostenir el menor procés creatiu. L'alliberament és el pol oposat de la inspiració, abocar-s'hi equival, per a un escriptor, a una dimissió, és a dir, a un suïcidi. Si l'escriptor vol produir, que segueixi les seves bones i les seves males inclinacions, les males sobretot, perquè si s'emancipa d'aquestes, s'allunya de si mateix: les seves misèries són les seves oportunitats. El mitjà més segur perquè faci malbé els seus dons és que se situï per sobre de l'èxit i del fracàs, del plaer i del penediment, de la vida i de la mort. Si insisteix en alliberar-se, es trobarà un bon dia exterior al món i a si mateix, capaç encara de concebre algun projecte, però desesperat davant la idea de realitzar-lo. Més enllà de l'escriptor, el fenomen té un abast general: a qui li importa l'eficàcia de fer una disjunció total entre viure i morir, agreujar les parelles de contraris, multiplicar abusivament les irreductibilidades, delectar-se en l'antinòmia, quedar, en definitiva, en la superfície de les coses. Produir, "crear", és prohibir la clarividència, és tenir el valor, o la sort, de no distingir la mentida de la diversitat, el caràcter enganyós del múltiple.

Una obra no és realitzable llevat que ens ceguem respecte a les aparences: des del moment en què deixem de atribuir-les-hi una dimensió metafísica, perdem tots els nostres recursos.

Emil Michel Cioran - a Le xut dans le temps, 1966

 del bloc Descontexto