ADÉU A LA FILOSOFIA

Em vaig apartar de la filosofia en el moment en què es va fer impossible descobrir en Kant cap debilitat humana, cap accent de veritable tristesa; ni en Kant ni en cap dels altres filòsofs. Enfront de la música, la mística i la poesia, l'activitat filosòfica prové d'una saba disminuïda i d'una profunditat sospitosa, que no guarden prestigis més que per als tímids i els tebis. D'altra banda, la filosofia - inquietud impersonal, refugi al costat d'idees anémiques - és el recurs dels quals esquiven l'exuberància corruptora de la vida. 
Si fa no fa tots els filòsofs han acabat bé: és l'argument suprem contra la filosofia. La fi del mateix Sòcrates no té gens de tràgic: és un malentès, la fi d'un pedagog, i si Nietzsche es va enfonsar va ser com a poeta i visionari; va expiar els seus èxtasis i no els seus raonaments. No es pot eludir l'existència amb explicacions, no es pot sinó suportar-la, estimar-la o odiar-la, adorar-la o témer-la, en aquesta alternança de felicitat i horror que expressa el ritme mateix de l'ésser, les seves oscil·lacions, les seves dissonàncies, les seves vehemències amargues o alegres. 
Qui no està exposat, per sorpresa o per necessitat, a un desconcert irrefutable?, Qui no aixeca llavors les mans en oració per deixar-les caure a continuació més buides encara que les respostes de la filosofia? Es diria que la seva missió és protegir-nos mentre que la inadvertència de la sort ens deixa caminar més ençà del desballestament i abandonar-nos quan som obligats a capbussar-nos en ell. I com podria ser d'una altra manera, quan es veu què pocs dels sofriments de la humanitat han passat a la seva filosofia? L'exercici filosòfic no és fecund, només honorable. S'és sempre impunement filòsof: un ofici sense destinació que omple de pensaments voluminosos les hores neutres i vacants, les hores refractàries a l'Antic Testament, a Bach i a Shakespeare. 
I per ventura aquests pensaments s'han materialitzat en una sola pàgina equivalent a una exclamació de Job, a un terror de Macbeth o a una cantata? L'univers no es discuteix; s'expressa. I la filosofia no ho expressa. Els veritables problemes no comencen sinó després d'haver-la recorregut o esgotat, després de l'últim capítol d'un immens tom que posa el punt final en signe d'abdicació davant el desconegut, on s'arrelen tots els nostres instants, i amb el qual ens cal lluitar perquè és naturalment més immediat, més important que el pa quotidià. 
Aquí el filòsof ens abandona: enemic del desastre, és tan assenyat com la raó i tan prudent com ella. I quedem en companyia d'un ancià empestat, d'un poeta instruït en tots els deliris i d'un músic que la seva sublimidad transcendeix l'esfera del cor. No comencem a viure realment més que al final de la filosofia, sobre les seves ruïnes, quan hem comprès la seva terrible nul·litat, i que era inútil recórrer a ella, que no anava a ser-nos de cap ajuda. (Els grans sistemes no són en el fons més que brillants tautologies). 
Quin avantatge hi ha a saber que la naturalesa del ser consisteix en la «voluntat de viure», en la «idea», o en la fantasia de Déu o de la Química? Simple proliferació de paraules, subtils desplaçaments de sentits. El que és repel·leix l'abraçada verbal i l'experiència íntima no ens revela gens fos de l'instant privilegiat i inexpresable. D'altra banda, l'ésser mateix no és més que una pretensió del no-res. Només es defineix per desesperació. Fa falta una fórmula; fins i tot fan falta moltes, no fos més que per donar justificació a l'esperit i una façana al no-res. Ni el concepte ni l'èxtasis són operatius. Quan la música ens submergeix fins a les «intimitats» de l'ésser, tornem a sortir ràpidament a la superfície: els efectes de la il·lusió es dissipen i el saber es declara nul. Les coses que toquem i les que concebem són tan improbables com els nostres sentits i la nostra raó; només estem segurs en el nostre univers verbal, manejable a plaure, i ineficaç. L'ésser és mut i l'esperit xerraire. Això es diu conèixer. 
L'originalitat dels filòsofs es redueix a inventar termes. Com no hi ha més que tres o quatre actituds davant el món - i si fa no fa d'altres maneres de morir - els matisos que les diversifiquen i les multipliquen només depenen de l'elecció de vocables, desproveïts de tot abast metafísic. Estem abismats en un univers pleonàstic, en el qual les interrogacions i les rèpliques s'equivalen.

E.M. Cioran - breviari de putrefacció