L'ÉSSER SOTA LA LLUM DE LA LLUNA

Morgan no és home de lletres, de fet, el seu anglès no té el més mínim grau de coherència. Per això em tenen meravellat les paraules que va escriure, encara que altres s'han rigut d'ell.

Estava sól la nit en què va ocórrer. De sobte el van escometre uns desitjos incontenibles d'escriure, i prenent la ploma va redactar el següent:

«Em dic Howard Phillips. Visc al Carrer College, 66, Providence, Rhode Island. El 24 novembre 1927 -no sé si més no en quin any estem- em vaig quedar adormit i vaig tenir un somni, i des de llavors m'ha estat impossible despertar.

»El meu somni va començar en un paratge humit, pantanós i cobert de canyes, sota un cel gris de tardor, amb un abrupte penya-segat de roca coberta de líquens, al nord. Impulsat per una vaga curiositat, vaig pujar per una esquerda d'aquest precipici, observant llavors que a banda i banda de les parets s'obrien les negres boques de nombroses caus que s'endinsaven en les profunditats de l'altiplà rocós.

»En diversos llocs, el pas estava cobert per l'estrenyiment de la part superior de la estreta fissura, en aquests llocs, la foscor era extraordinària, i no es distingien els caus que pogués haver-hi. En un d'aquests trams foscos em va assaltar una por terrible, com si una emanació incorpòria i subtil dels abismes prengués possessió del meu esperit, però la negror era massa densa per descobrir la font de la meva alarma.

»Finalment, vaig sortir a un altiplà coberta de roca molsosa i escassa terra, il·luminada per una feble lluna que havia reemplaçat l'agonitzant orb del dia. Vaig mirar al meu voltant i no vaig veure cap ésser vivent, però, vaig percebre una agitació estranya molt per sota meu, entre els joncs xiuxiuejants del pantà pestilent que feia poc havia abandonat.

»Després de caminar un tros, vaig topar amb unes vies rovellades de tramvia, i amb pals corcats que encara sostenien el cable flàccid i corbat del trole. Seguint per aquestes vies, vaig arribar de seguida a un cotxe groc que ostentava el nombre 1852, amb manxa d'acoblament, del tipus de doble vagó, en voga entre 1900 i 1910. Estava buit, tot i que evidentment a punt d'arrencar; tenia el tròlei enganxat al cable i el fre d'aire esbufegava de tant en tant sota el pis del vagó. Vaig pujar-hi, i vaig mirar en va al meu voltant tractant de descobrir un interruptor de la llum ..., llavors vaig notar l'absència de la palanca de comandament, el que indicava que no hi havia el conductor. Em vaig asseure en un dels seients transversals.

A continuació vaig sentir cruixir l'herba escassa pel costat de l'esquerra, i vaig veure les siluetes fosques de dos homes que es retallaven a la llum de la lluna. Portaven les gorres reglamentàries de la companyia, i vaig comprendre que eren el cobrador i el conductor. Llavors, un d'ells va ensumar l'aire aspirant amb força, i va aixecar la cara per udolar a la lluna. L'altre es va posar a quatre potes disposat a córrer cap al cotxe.

»Em vaig aixecar d'un salt, vaig sortir frenèticament del cotxe i vaig córrer llegües i llegües per l'altiplà, fins que el cansament em va obligar a aturar-me ... Vaig fugir, no perquè el cobrador es posés a quatre potes, sinó perquè la cara del conductor era un mer con blanc que s'estrenyia formant un tentacle vermell com la sang.

........................................................

»Em vaig adonar que havia estat només un somni, però, no per això em va resultar agradable.

»Des d'aquesta nit espantosa l'únic que demano és despertar ..., però encara no ha pogut ser!

»¡Al contrari, he descobert que sóc un habitant d'aquest terrible món oníric! Aquella primera nit va deixar pas a l'alba, i vaig vagar sense rumb per les solitàries terres pantanoses. Quan va arribar la nit encara seguia vagant, esperant despertar. Però de sobte vaig apartar la mala herba i vaig veure davant meu el vell tramvia ... A seu costat hi havia un ésser de rostre cònic que alçava el cap i udolava estranyament a la llum de la lluna!

»Tots els dies succeeix el mateix. La nit m'agafa com sempre en aquest lloc d'horror. He intentat no moure'm quan surt la lluna, però he de caminar en els meus somnis, perquè despert amb l'ésser aterridor udolant davant meu a la pàl·lida lluna; llavors dono mitja volta, i apreto a córrer desenfrenadament.

»Déu meu! Quan despertaré? »

Això és el que Morgan va escriure. Voldria anar al 66 del Carrer College de Providence, però tinc por del que pugui trobar-hi.

H.P. Lovecraft