"No estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a dir-ho." 

Aquesta frase erròniament atribuïda a Voltaire va ser en realitat utilitzada per primera vegada per una escriptora anglesa anomenada Evelyn Beatrice Hall que va escriure una biografia sobre el famós filòsof francès. Curiosament la frase ha passat a la posteritat com si es tractés d'una cita de Voltaire i està tan estesa que s'usa a tot el món quan es vol fer referència a la llibertat d'expressió.

 Això és el que sol passar amb els aforismes, que com diu Ambrose Bierce: Les cites són una manera de repetir erròniament les paraules d'un altre. I és ben cert, jo, de tan en tant atribueixo cites a Madame Bovary totalment inventades, però fa fe fi atribuir-li a una senyora coneguda en l'àmbit literari, encara que no tants han llegit Flaubert i l'Emma no deixava de ser una vulgar manyaga. 

 I no deixa de ser curiós el fet de recórrer a les cites o aforismes, sembla com si no n'hi ha prou amb els arguments que hom empra, i per reafirmar-se ha d'acollir-se a les cites o aforismes d'algú per reblar en el clau. Possiblement la culpa sigui d'aquesta espècie o sub-espècie dita o nomenada tertulià radiofònic o televisiu, que usen i abusen dels aforismes; afortunadament, per la seva pròpia inconsistència, el tertulià és una espècie en vies d'extinció. 

 Una de les versions sobre l'origen de la paraula tertulià (de Sergi Pàmies) sosté que es deia així als qui, dos segles enrere, assistien al teatre i discutien i comentaven la funció amb, segons el diccionari, "una serietat pròpia de gent culta". Pel que sembla, en les seves discussions solia aparèixer molt sovint el nom de l'escriptor llatí Tertulià. 

 Això ha canviat, un tertulià, actualment, és un senyor que crida molt i no té ni puta idea de res, i no dic que es digui Paco Marhuenda. Per a mi, el tertulià perfecte, seria Francesc Sanuy, acompanyat de Lluís Foix i Pere Portabella; Quin trio inoblidable quan a Catalunya Radio pels matins, encara feien radio.