De vell, de més enllà del temps, l'arribada dels solsticis s'ha celebrat a la majoria de les civilitzacions. El solstici d'estiu es celebrava concorrent amb el final de la calor i la recollida de les collites, y el solstici d'hivern s'ha festejat mil·lenàriament com el final de la foscor tardorenca i l'inici dels dies a poc a poc més banyats per la llum del sol, simbolitzant el final de l’hivern i el triomf del Sol sobre la foscor.
Al continent europeu, gairebé totes les cultures abans dels romans, celebraven aquests dos episodis anuals, amb el Sol com a gran protagonista, perquè marcaven el ritme natural de la vida en totes les seves manifestacions. Especialment les cultures romana i cèltica feien grans celebracions en els solsticis, amb crema de fogueres i invocacions a les seves respectives deïtats. Per saber aixó no cal ser un estudiós de la materia, simplement preguntar a la gent gran que encara han anat recollint aquest testimoni oral d'avis a pares. Però, interferint i manipulant els fets i costums ancestrals com per exemple el matrimoni, l'Església Catòlica, fent seva una festivitat milenaria, relacionada amb els cicles naturals de la vida, va fer coincidir el suposat naixement de Jesús de Natzaret amb aquesta celebració, el significat original de la qual solapa, fent-la considerar "pagana", i pretenent com sempre monopolitzar el seu simbolisme real com una festa exclusiva dels cristians, com s'ha vingut celebrant durant segles en bona part d'Occident. Curiós que l'Esglesia tracti de paganes les celebracions de les que s'ha apropiat indegudament i manipulat al seu gust, ells que com a qualque altra religió també adoren icones i figures, aspecte que condemnen dels altres pero que practiquen ells, figures d'uns suposats sants que han fet uns suposats miracles i les quals vides més valdria no escatar ni rascar gaire en elles, atès pocs, per a no dir cap superarien la prova del cotó.